8 VEGADES

Tenim la Bitxa amb angines i otitis... Bufffffffffffffffff! Què has fet per les vacances de Nadal? Doncs res, estar tot el dia tancats a casa perquè l'Èlia s'ha posat malalta.... Pobrissona és més oportuna... I ho hem comptat i aquest any li hem hagut de donar antibiòtics 8 vegades!!!!!!!!!!!!!!!!!! Em queixo de vici, ja ho sé... Però és que si bé no és com l'hivern de fa 2 anys, tampoc és que ja sigui una nena que rarament es posi malalta... Pringuem un munt, vamos!

8 MESOS

Avui la bitxeta petita fa 8 mesos!!! Jaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! Està a punt de gatejar i ja s'aguanta dreta. De fet, el que vol sempre és que, una vegada dreta, l'aguantis agafant-la de les mans, mentre ella fa equilibris o s'agafa a la primera cosa que troba... No fa cap gest com per caminar (sort!) però li veus l'interès en lo de ser bípeda...jajaja! El tema jalar... No hi ha manera de que vulgui menjar amb cullera! Al final, tips d'intentar-ho, vam decidir que era prioritari que anés ben alimentada. Per això li donem la verdura i la fruita amb biberó... I d'aquí a uns dies farem més intents. Tard o d'hora voldrà una cullera, no? I encara no té cap dent. Tot just ara sembla que li comencen a créixer els cabells que té. Que, per cert, s'han enrossit un munt! Odia anar en cotxe... Per trajectes llargs hem de fer la quadratura del cercle i esperar a arrencar per quan li toqui dormir. Li agrada que li faci pessigolles i quan veu a sa germana se li il·lumina la cara. Està molt i molt i molt emmarada. Molt. Quan la tinc en braços i algú que no coneix li diu alguna cosa, fa el gest de recolzar-se al meu pit tot mirant l'altra persona. Sembla com si tingués vergonya. Té els ulls d'un color rarot: ni blaus, ni marrons, més aviat grisos, tampoc verds... Té la mateixa taca de naixement que sa germana i molt de caràcter. És un bitxo tremendo. Quan plora ho fa amb tant de sentiment que fa molta gràcia... Li encanta l'aigua i quan es banya munta un merder... Es mira la Saigon amb cara de "ja t'atraparé" i li encanten els BabyEinsteins. Ja gairebé només dorm dues vegades al dia: al matí, cap a les 10h, i després cap a les 14h o així. Arriba als vespres esgotada! Bona nit, cargolet!

PER SI DE CAS...

... Algú pensava que això hauria canviat:

el Nadal i jo?

PFFFFFFFFFFFFFFFFF!!!!

Que sí, que amb les nenes és més distret... Però tot plegat continua sent un rollo monumental...  

PERNIL

M'encanta el pernil. En serio. Li tinc deliri. A casa en tenim un que va portar el Mico amb el lot de Nadal i al ritme que vaig, me'l cruspiré tot jo soleta en menys d'un mes... Boníssim!

A FLOR DE PELL

Arrel d'haver tingut primer l'Èlia i després la Siena, però sobretot arrel del que li va passar a la Siena, qualsevol cosa dolenta que li pugui passar a una criatura em fa patir un munt. Vau veure algun tros de La Marató diumenge passat? Ostres, em vaig posar negre... Vaig veure un tros on sortia el cas d'un nen que està esperant un transplantament de mèdula i em vaig quedar destrossada... A l'últim llibre que he llegit, "Jo Confesso", hi surt la història d'una família jueva, amb tres filles, que és deportada a Auswitch o Birkenau i aniquilada a les cambres de gas. Només sobreviu el pare i explica tot el que va passar parlant tota l'estona de les nenes, i de com no les va poder salvar... Sí, ja sé que és ficció però buf, ho vaig passar fatal llegint aquest fragment...  O bé quan llegeixo a la premsa que algú li ha fet mal a un bebé... No puc. Em quedo feta caldo... Ho tinc a flor de pell.

LLIBRES BONS QUE HE LLEGIT DARRERAMENT

Bé, com a mínim, llibres que m'han agradat:

CANÇÓ

Fa uns quants dies vam haver de passar una nit a urgències amb la Siena. Es va constipar, va començar a tenir tos i, per culpa del VRS, va acabar amb una bronquiolitis. La seva primera bronquiolitis després de l'ensurt del juny passat. Aquesta vegada també la van haver d'ingressar però amb una mica d'oxigen, unes moltes nebulitzacions, una mica de medicació i uns pulmons de 7 mesos, ho vam passar a planta i al cap d'una setmana ja tornava a ser a casa. Bien. Ara com a mínim ja sabem que es pot passar per una bronquiolitis sense acabar a la UCI intubada.

Aquella nit, mentre estàvem a urgències, fent-li nebulitzacions a la Siena i esperant a veure com evolucionava, les infermeres tenien la ràdio posada. Molt fluixeta. Hi hagué una cançó, però, que sonà amb més volum. Un parell de vegades al llarg de tota la nit. Nosaltres la vam sentir des del box on estàvem. Em vaig quedar amb la tonada. I la setmana passada vaig descobrir que era aquesta:

No la puc sentir sense recordar aquella nit. 

ESTÀ TAN GRAN...

Sembla increible però La Bitxa ja té 3 anys... I està taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan gran! En serio... Xerra pels descosits i té una manera de dir les coses que a vegades et quedes mirant, flipant i pensant: "Però tu d'on has sortit???"... Li encanta el formatge i els macarrons. A la sopa i el peix també els té carinyo. I a les hamburgueses. La verdura cada vegada costa més... I la fruita no la vol ni veure! A vegades fem la nit de la pizza i ella ajuda al Mico a preparar-les. Li agrada molt participar i remenar el que sigui que estem fent. Es va treure el bolquer tota sola i tampoc en porta per dormir: ja és una nena gran!!!! I li agrada molt cantar, és com una petita "jukebox" a la que li pots anar demanant els últims hits: les nadales! jajaja! I quan va començar P3, l'adaptació li va costar una miqueta però ara va a l'escola encantada de la vida. També va a natació i neda només amb un xurro! Li agrada l'aigua però no rentar-se el cap. I li agrada que la porti a escola, li posi la bata i li faci uns quants besitos i abraçades abans de marxar. I quan la vaig a buscar sempre em demana si li  he portat el berenar... Com me n'oblidi em renya! A vegades també me l'emporto a fer encàrrecs, ella i jo soles, i xerrem, ens agafem de la mà, li ensenyo coses, me n'explica d'altres... I ara ha après a fer anar el ratolí de l'ordinador i es posa ella soleta els vídeos del youtube... Ja sap que al seu nom hi té la lletra E i la lletra L. I avui hem anat al parc i hem dibuixat al terra amb guixos: una girafa, una flor, un núvol... Té els cabells llisos i és rosseta. Els ulls són d'un marró molt fosc. I és bastant primeta, no gaire alta. Molt carinyosa, molt expressiva, molt alegre, molt xerraire, una mica vergonyosa, el barullo l'agobia i els sorolls forts li fan por. Molt bona, tranquil·leta, prefereix el joc simbòlic... Una mica ploranera i queixica, i una gran negociadora: "Va, Èlia, cinc cullerades més!" i et contesta: "No, tres". Sap que si diu que no i prou no hi haurà res a fer; i, per tant, opta per fer una contraproposta... Li agraden els llibres i no li interessa gaire la tele. Li fa la punyeta a la Saigon i porta bastant bé l'arribada de la Siena. De fet, amb la Siena s'hi porta molt bé: li diu coses, n'està pendent, li fa il·lusió veure-la, pregunta per ella... només és que a vegades té molta "mamitis" i es posa ploranera o capritxoseta per tonteries... I sempre em pregunta què hi ha per dinar o per sopar avui mama. I quan se'n va a dormir ja no l'agafo en braços una estoneta, sinó que li arreglo el pijama, l'abrigo, li faig un petó i li dic "bona nit, carinyo, que descansis. Fins demà!".

DISSABTE A LA NIT...

... i estic feta caldo... jajaja! Avui la Siena ha començat a remoure's a 2/4 de 6 del matí... Amb el Mico fem torns i, com que avui em tocava a mi, m'he llevat, resant perquè només fos cosa de posar-li el xumet. Però ha començat a tenir tos (les seqüeles del que va tenir...) i li he hagut de donar ventolín. I no hi havia manera que es tornés a adormir.. Al final me l'he emportat al nostre llit i hem pogut dormir fins a les 7. I llavors ha decidit que ja n'hi havia prou... Té un despertar tan alegre que és impossible no riure i pensar que, bueno, que un altre dia sense dormir gaire ja no vé d'aquí...

Ens hem instal·lat al menjador i cap a les 8 ha aparegut l'Èlia. Des de que dorm en un "llit de nena gran" que s'aixeca tota sola, silenciosament, i es presenta allà on tu siguis amb una cara de múrria... Arrossegant el seu llençolet et diu "hola!!!!!!!!!!!!" i se t'aferra allà on pugui agafar-se buscant mimos i petons i abraçadetes i carícies.

Així he començat el dia, doncs... Amb les meves dues bitxetes. Al sofà de casa. Una a cada costat. Abraçant-les i fent-los-hi petons al cap, entre els cabells, olorant-les i pensant que les estimo amb bogeria.

I al migdia hem anat a fer el dinar de Nadal que cada any celebrem amb la gent amb qui vaig estudiar la carrera. Ha estat molt bé... Tot i que cada vegada fem menys coses junts, després de 12 anys de llicenciar-nos encara hi ha un munt de carinyo, de complicitats, de rialles, de discussions... Avui érem 18 comptant 4 criatures i encara n'han fallat 5... Aviat no hi haurà cap casa on fer-nos cabre!!!

Me'n vaig a dormir.

RECAPITULANT L'ANY - NAIXEMENT DE LA SIENA (2a PART)

I aquí comença el que m'he proposat fer d'avui fins al 31 de desembre: un post cada dia per repassar l'any i que, a la vegada, serveixin per posar el blog al dia... I és que cada vegada que me'l miro em fa mal el cor veure lo abandonat que el tinc... Així doncs, per començar i perquè la Siena s'ho mereix, a continuació va la segona part de la història del seu naixement....



Quan vam arribar a la clínica vam pujar directes a la planta de maternitat. Ens vam adreçar al taulell i li vam dir a la infermera: "anem de part". I ens van dir que ens esperéssim en un passadís, que de seguida vindria la llevadora. En cap de cinc minuts va aparèixer la Lilian.

A veure, recordeu que la llevadora que em va tocar al naixement de l'Èlia va ser un solet? Doncs aquesta no. Era una mica freda, i brusca... I clar... no és ben bé això el que es necessita quan vas de part. Primer ens va fer entrar en una sala on em va posar corretges. Jo em vaig posar una mica nerviosa perquè no volia haver de passar les contraccions, que ja feien b.a.s.t.a.n.t de mal, immobilitzada en una camilla. I vaig intentar protestar. Però res. Em va dir que allò s'havia de fer per comprovar que, efectivament anava de part. Hòstia, ja t'ho diré jo si vaig de part o què... En fi..

A més: no es pot anar de part un dia festiu... La ginecòloga ja ens havia avisat que per setmana santa només marxava de divendres a dilluns... I jo em vaig posar de part el dissabte. Alegria.

Una vegada la llevadora va haver comprovat que sí, que anava de part i que "tienes una dinámica muy buena" (ja t'ho deia jo, no et fot???), va trucar a la meva ginecòloga del pal: "Dra. X? Aquí está una paciente suya con dinámica de parto, la Sra. Gatxan... Ah! Muy bien. Gracias". I torna a pillar el mòbil i truca a la Doctora Y, la substituta, membre de l'equip de la gine original: "Dra. Y? aquí está una paciente de la Dra. X con dinámica de parto a muy buen ritmo. Bla, bla, bla". I jo, mentre, allà lligada cagant-me en tot... La llevadora penja el mòbil. Li diu al Mico que arreplegui els trastos i vagi a fer papers. I a mi em mira i em diu que la segueixi que anem a la sala de parts. I jo del pal: "Ja?". Pensant "si que va ràpid això".

I lo de parir té molt poc de digne, les que hi heu passat ja ho sabeu. Jo allà, en pilotes, amb una bata verda horrorosa, dient-li a la llevadora que, "oye? puedo pasar por el baño primero que me estoy cagando". I aquí la que es va cagar va ser ella, perquè s'acostuma a tenir sensació de tenir caca quan el cap del bebé ja està a baix de tot i cal apretar per fer-lo sortir. La colega es devia pensar que la cosa s'havia accelerat per moments i no em va deixar anar al lavabo. Una mica més i m'agafa en braços per portar-me a la sala de parts!

I tot això entre contracció i contracció, eh? De les que ja feien M.O.L.T. de mal.

Arribem a la sala de parts i comença el viacrucis de l'epidural. En serio. Jo ja estava molt dilatada. El part estava molt avançat i, clar, les contraccions feien un mal horrorós i ve l'anestesista i necessita no sé quants intents per posar-me l'epidural. Cabron. Però com vols que m'estigui quieta més de no-sé-quants-segons amb el mal que fa això???? I si ningú m'ajuda???? La primera vegada, amb l'Èlia, hi havia una infermera super-maja que em va aguantar i em va deixar que em recolzés en ella. I això que les contraccions no feien ni la meitat de mal perquè el part no estava ni la meitat d'avançat! Aquesta vegada la llevadora mirant-s'ho. Bruixa! Al final, quan crec que ja portàvem dos intents, es va decidir a donar-me un cop de mà. I zas! Epidural posada.

Ooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooh! Quin gust!

De mica en mica, tot va deixar de fer mal. Un benestar... Oooooooooooooooooooooooooh! I a mi em va canviar l'humor de cop... jajaja! De ser una borde que només feia que dir paraulotes del pal "joderrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr quin mal!", rollo "la niña del exorcista", a ser una partera simpàtica i animada... El que fan les drogues, eh??

I mentre m'estava allà, amb les cames enlaire, esperant i comentant coses amb el Mico (que per cert, havia tornat al final del moment epidural), començo a notar mullena i resulta que havia trencat aigües! Oléeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee! Espontàniament! I al cap d'una estona la llevadora mira i em diu que ja estic dilatada del tot.

Bien. Doncs a apretar, no?

Doncs no. Just quan la llevadora ens diu que no pot localitzar-la, ens adonem que la ginecòloga no és enlloc... Com que no la localitzes????!!!!!!!!!!!!!!!!!! I ja ens teniu, allà mirant com la llevadora truca una i una altra vegada i res... I jo que començo a preguntar si això d'haver d'estar esperant no pot ser perillós per la criatura... I que començo a dir-li a la llevadora que "mira, a mi al cap i a la fi se me'n fot qui estigui allà davant per recollir la nena... no ho pots fer tu??" I la llevadora que ens diu que, donat que la ginecològa no apareix, farà avisar al ginecòleg de guàrdia de la clínica. I nosaltres que vale. I apareix un noi que ens diu "Hola, buenas noches, soy................ y voy a atenderte en el parto". I jo que vale. I just aleshores, per fi, apareix la ginecòloga. Tota mona, ella, com qui diu que ve d'un sopar romàntic amb el maromo per celebrar el Sant Jordi. I ella i el ginecòleg desapareixen dos minuts al passadís on el Mico veu que es produeix un intercanvi "amigable" de paraules.

I, després de tot aquest sarau (que, de fet, sembla que només va ser cosa d'uns deu minuts), la gine es posa allà davant i em diu àpala, a apretar. I res, jo que apreto unes poques vegades i em diuen lo tan típic de "ja surt el cap!". I a continuació, una apretadeta més, i em deixen que sigui jo qui m'inclini endavant, agafi la nena, i l'acabi de treure... oooooooooooooooooooh! I en un estil molt meu, en aquell moment tan emotiu i important en els nostres vides, el primer que vaig dir va ser "té molt de pèl, no???? i és molt morena!"... jajaja! És ben bé...

I la Siena va néixer a les 12 i 13 minuts de la nit del 24 d'abril de 2011. Just els 13 minuts després de canviar de dia i, per tant, segurament si la ginecòloga hagués estat puntual, la Siena hagués nascut el dia de Sant Jordi. Més enllà d'això, tot plegat va ser molt ràpid i fàcil. Un part molt millor que el primer, del que en vaig sortir més ben parada i igual d'emocionada... Ja teníem dues nenes, eh? Una altra coseta petita i bonica a la que estimar amb bogeria, cuidar, protegir, acaronar... La vida és increible, eh?

... CONTINUA

Em trobo moltes vegades pensant en coses que vull escriure al blog... Demà farà un mes que van donar d'alta a la Siena. La meva petita ja gairebé té tres mesos i és una bitxeta riallera que sempre obre uns ulls com unes taronjes. Sembla que es vulgui menjar el món a base de mirar-se'l ben mirat. I jo babejo i penso que sóc feliç només de saber que és aquí, amb nosaltres, que està bé, i li oloro el cap i li faig petons als quatre cabells que té... Me l'estimo tant!!!! És curiós perquè abans de nèixer pensava: com l'estimaré? Es feia estrany pensar en una altra filla, tenint l'Èlia. I ara em trobo que me les estimo totes dues amb bogeria. Potser de maneres diferents, però no podria viure sense cap d'elles...

L'experiència a l'hospital va ser molt dura... No hi ha dia que no pensi en el que vam viure i veure... I me'n venen records, sobretot quan estic tranquil·la i quieta, com per exemple, quan li dono el pit a la Siena... Hi ha dies que recordo alguna frase intercanviada amb les enfermeres o la metge. Sovint em ve al cap la imatge de les pantalles de les màquines a les que estava conectada la Siena, amb les constants vitals i els paràmetres del respirador. A vegades penso en els altres nens que hi havia ingressats, i en els seus pares. També recordo alguns moments, dels més durs, però també dels més tontos... I ho voldria explicar tot aquí... Però no sé ni per on començar...

I, de fet, el més important és que la Siena està bé. No li ha quedat cap seqüela, té els pulmons bé i tot bé. Només li ha quedat certa tendència a fer més bronquitis que una criatura que no ha passat pel que ella ha passat. Per això hem de vigilar i, a la que tingui massa mocs o una mica de tos, cap al metge. Però ara mateix és una bebé sana que pot fer vida completament normal. A vegades no em puc creure la sort que hem tingut... Us juro que quan estava a la UCI, sedada, amb el respirador, me la mirava, veia els 4kg que feia, lo fràgil que semblava, i pensava: "d'aquesta no en sortirem pas"... I mira, aquí estem... estimant-nos.

En fi, això... que la vida continua amb una força increible...

LA VIDA...

Fa només uns quants dies que tornàvem a casa amb la Siena després de 3 setmanes hospitalitzada. La veritat és que ha estat molt greu, tant que ens pensàvem que la perdíem. Va agafar una bronquiolitis i després de dos dies atesa a la planta de pediatria la van haver de portar a la UCI. Allà va tenir una parada respiratòria i es va passar onze dies intubada (és a dir, amb una màquina que respirava per ella) i sedada a l'espera que la bronquiolitis fes un procés a positiu, no hi hagués més complicacions, la poguéssin desintubar i pogués tornar a respirar (i viure!) per si sola.

Dit així potser sona neutre però ha estat horrorós.

Els primers 7 dies després d'haver-la d'intubar han estat els pitjors dies de la meva vida. Sona a tòpic però la veritat és que no crec que pugui explicar amb paraules lo malament que ho hem passat. A més, una UCI de pediatria és com una espècie de purgatori on totes les criatures estan molt malament i has de veure com, per una espècie de ruleta russa macabre, n'hi ha que se'n surten i n'hi ha que es moren sense que ningú hi pugui fer res de res.. Criatures que, en principi, haurien de tenir tota una vida per davant...I tu estàs allà, mirant a la cara als pares dels altres nens que viuen o es moren sense saber si la teva filla serà de les que se'n sortirà o no... I és quan saps que és millor no creure, perquè si creguéssis no et podries explicar tanta crueltat i patiment.. El que ha passat amb la Siena, i el dolor i la desesperació que hem hagut de veure són d'aquelles experiències que et fan replantejar prioritats i maneres de viure... En fi...

Ara ja som a casa i ens dediquem a recuperar-nos física i emocionalment del que ha quedat com un ensurt enorme. La pediatra ens ha recomanat molta tranquil·litat i òbviament, la Siena encara està en procés de recuperació des del punt de vista mèdic. Això vol dir que li estan controlant els pulmons i el pes, sobretot, i que, entre d'altres mesures, de moment hem d'evitar les aglomeracions en ambients tancats, vigilar que ningú li estornudi o tossi a sobre, etc... Sort, sort, sort, que de tot plegat no ha quedat res que sigui irreversible...

EL NAIXEMENT DE LA SIENA

En aquest segon embaràs la data de "sortir de comptes" sempre ha estat més aviat una incògnita... Això de no tenir cicles gaire regulars fa que la data automàtica, que surt a partir del primer dia de l'última regla, no acabi de ser certa del tot... Total, que ens vam passar 9 mesos canviant-ho cada dos per tres en funció de la mida que feia la bitxeta a les ecografies que em feien. Al final, la data "oficiosa" de sortir de comptes va ser el 23 d'abril. Doncs molt bé.

De fet, per ser sinceres, de "molt bé" res de res... Aquest segon embaràs ha estat molt més pesat que el primer. En serio. Molt més. I s'hi ha afegit un trimestre de por a la feina. Hem tingut alguns saraus interns grossos de debó que m'han fet patir bastant... Total, que pel final de l'embaràs ja portava dos mesos dormint fatal, cansada i fins els collons d'una panxa enorme, enorme que em feia estar incòmode, anar a pas de tortuga, etc. Així doncs, des de finals de març que ja només pensava en parir siusplau. I clar, cada vegada que m'endarrerien la data de sortir de comptes m'agafava una mala llet... De totes maneres, i per a que consti, quan vaig veure que arribava la setmana santa i ná de ná, vaig decidir prendre-m'ho amb filosofia i àpala, que arribi quan vulgui...

I la nit del 22 al 23 d'abril vaig tenir alguna contracció ja de les serioses, de les que fan mal. Però van ser quatre mal comptades i van desaparèixer tal i com havien vingut. Això sí, el dia de St. Jordi em vaig lleva amb el tap mucós a les calcetes. Li vaig dir a el Mico advertint-lo, però, de que això no tenia perquè significar res... Que hi ha gent que perd el tap mucós dies i dies abans del xou... I vam decidir celebrar St. Jordi. Vam agafar la Bitxa i ens en vam anar a la platja a parar el sol, jugar amb la sorra, i a dinar fideuà a un xiringuito. I després vam decidir venir a casa a fer la migdiada i que a la tarda ja aniríem a veure llibres i roses.

Total, que em vaig despertar a quarts de sis amb contraccions. Fixa-t'hi tu! Qui ho havia de dir... Li vaig comentar al Mico però, com que tenia el precedent de la nit anterior i tampoc feien gaire mal, li vaig dir que anéssim a la Rambla del Poble Nou a veure llibres i roses i que ja aniríem veient com avançava el tema. I el tema va avançar... De mica en mica, les contraccions cada vegada feien més mal però no prou com per no poder caminar, comprar-me un gelat i, fins i tot, parar-nos a comprar unes xancletes per la Bitxa... La senyora de la botiga em feia conya sobre lo de posar-se de part i jo pensava "si tu sabessis... que estic aquí amb contraccions i que tant bon punt tinguem les xancletes pirem cap a casa i anem fent via...".

I res. Vam anar a casa i vam decidir que donaríem el sopar a la Bitxa i la posaríem a dormir abans de largar cap a la clínica. Entre preparatius, fer el sopar i una cosa i l'altra vam trucar als meus sogres perquè anessin venint i es quedessin a dormir. Aquí les contraccions van començar a fer mal de veritat. I quan en venia una ja no podia fer res més que agafar-me en algun lloc i queixar-me una miqueta... I eren cada 3 minuts més o menys... Però com que duraven més aviat poc, tampoc em vaig preocupar de que el part hagués de ser gaire imminent. Suposo que, tenint com a referència el primer part -alias "el parto de la burra"-, tot i saber que els segons van més ràpid, tampoc em vaig posar pressió. M'ho vaig prendre amb calma, vamos.

Recordo posar a dormir a la Bitxa entre contracció i contracció. I dir-li el que li dic sempre "bona nit, carinyo, que descansis. Mama t'estima moltíssim". I au, cap a la clínica falta gent. Altra vegada un puto trajecte en cotxe horrorós. No sé com hi ha gent que fa quilòmetres i quilòmetres estant de part... En fi, li vaig dir al Mico, "tu condueix a poc a poc, prefereixo trigar més que no pas passar batxes o fer moviments bruscos enmig d'una contracció".

Vam arribar a la clínica a tres-quarts de deu del vespre. I aquí comença la segona part de la història que intentaré reprendre el més aviat possible... (ser mare de 2 ja ho té això... tens moooolt menys temps del ja poc temps que tenies abans...jejeje!).

SIENA

Us presento la Siena, la nostra filla petita



24 d'abril de 2011
00.13h
3,2 kg i 47,5 cm

És l'altra coseta guapíssima de la que ens n'hem enamorat...