Però no sempre ha estat així, eh? L'arribada a casa de l'Èlia va ser un xoc per la Saigon. Al principi, no s'hi volia ni acostar. La nena li feia por. En serio. Quan vam arribar a casa, la va olorar una miqueta, es va acollonir i va estar-se tres o quatre dies que s'estava a l'altra punta de pis.... No en volia saber res. A nosaltres ens va sorprendre molt aquesta reacció. Esperàvem que agafés celos o bé, que volgués estar-hi tota l'estona a sobre, ja que la Saigon és una gata molt xafardera i sempre vol estar enmig del meollo. Doncs aquesta vegada, no. Feia una cara de poker i d'acollonida, pobreta... Sempre diuen que els animals saben o intueixen que tu estàs embarassada... Doncs jo crec que a la Saigon la vam pillar en boles. Ves a saber què es pensava que era lo de la panxa que havia estat creixent durant 9 mesos! En fi...
Al cap de 3 o 4 dies va començar a mostrar més interès. Però sempre des de la distància. Era ben bé com si sabés que l'Èlia era una cosa molt i molt delicada i només se li acostava una miqueta per olorar-li el cap, o un peu o... Mai va semblar que volgués passejar-se-li per sobre o bé que anés a esgarrapar-la o vés a saber què. La tractava (i la tracta!) amb una cura immensa. I el més curiós: la Saigon passava bastant de l'Èlia però quan l'Èlia es posava a plorar "a grito pelado", la Saigon s'aixecava d'on sigui que estigués, s'acostava a l'Èlia, se li asseia al davant, inclinava una mica el cap i se la mirava amb cara de preocupació. Del pal "però què et passa? estàs bé?". I així fins avui. Mai, en cap moment, ha intentat esgarrapar-la o fer-li alguna cosa. Com a molt, s'hi acosta, l'olora, se la mira... Mai ha volgut jugar amb les joguines de l'Èlia, és com si sabés que no són per ella. En definitiva, fa de germana gran.
I l'Èlia? Doncs al principi, passava mooooolt de la Saigon. Ni se la mirava. Amb el Mico fèiem la conya de que caldria pintar la Saigon amb esprais de colors perquè la nena li fes una mica de cas. Ara bé, fa cosa d'un mes o així l'Èlia es va adonar de l'existència de la Saigon i ara li fa mooooolta gràcia. Quan la Saigon va amunt i avall, l'Èlia se la mira amb cara de: "per què aquesta cosa peluda té tanta mobilitat i jo no???? eh???". I a vegades la crida. La veu passar i comença a fer-li veus i a cridar-la. I quan l'acostem a la Saigon sempre vol tocar-la i agafar-li els pèls....
I dic jo que la Saigon ja es pot anar preparant. Que quan l'Èlia camini o gategi, se li haurà acabat la pau... Pobrissona, que no sap la que li ha caigut a sobre!!!! Perquè l'Èlia és una bitxa... Sort que encara li quedarà lo d'enfilar-se als mobles... En definitiva, doncs, això sembla que serà una llarga amistat!!!!
