QUE ESTÀ PASSANT?

Breu panorama del que està passant per la meva vida darrerament:

Estic molt contenta de que encara hi hagi gent (Joana, Miskah, Anna i VanHessa) que llegeix el bloc amb lo avorrit que s'ha tornat d'escriure, només, de tant en tant... Gràcies noies!

L'Èlia ja gairebé camina. De fet, es veu que va fer unes passes amb la cangur (coses que té el ser una mare treballadora, que les "primeres vegades" no sempre et toquen a tu) però no ha tornat a intentar-ho...

Parlant de treballar: últimament me n'he fet un fart. Però molt, eh? Amb el cuento de les hores extres que tinc per recuperar, però, avui començo vacances i no torno a currar fins.... tatxan, tatxin... el dia 11 de gener!!!!!!!!!! Olé!!!

Com sempre, em miro el Nadal amb cert fastigueig. Pfffffffffffff. Aquest any, però, matem 4 o 5 pardals d'un mateix tret. Sabeu què fem? Tothom a El Poble! Avis + Sogres + Cunyat + Nosaltres tots a aguantar-nos mútuament durant 24 hores. Festival! Sí, ja ho sé, sona de peli de por. Però penseu-ho bé... en 24 hores ho haurem enllestit tot!!!!!!!! La tortura més curta dels últims anys.

I em preguntareu: Gatxan, però no et fa il·lusió, ara que tens la nena? Doncs no. Ho sento. Sóc així de xunga. L'Èlia encara no s'entera de res. Però la família es pensa que sí o, com a mínim es volen fer il·lusions de que sí. Total, que està tothom histèric amb la història del tió dels collons. Que fa mesos que no parlen d'una altra cosa. Els meus avis n'han comprat un. Els meus sogres han rescatat el tío del Mico i el seu germà. Una mica més, i tenim guerra de tións: a veure qui el porta, a veure quin és més gran, a veure quin té més història sentimental i a veure si fem el capullo una estoneta més. Apa ja!

La veritat? A mi em faria il·lusió si això ho féssim nosaltres a casa nostra. Si estiguéssim nosaltres fent el nostre tió. Però haver de ballar al so que toquen els altres em fot un pal horrorós i, de fet, em posa de mala llet. Sóc pitjor que "l'enanito gruñón", ja ho sé.

A coses més alegres, apa... sabeu què? M'he aprimat un munt!!!!!!!!!! Ara sóc una tia buenorra!!!!!!!!!! jajaja! Vaig començar a Weight Watchers (sí, ja ho sé, sona a secta però no, en serio, va bé, tenen un mètode que de veritat funciona) a finals de setembre fixant-me perdre 4 quilos i... a mitjans novembre: bingo! Estic contenta perquè no ha estat gens traumàtic i, per primera vegada en molt de temps, em puc posar roba que feia anys que no em posava. A més, he après a cuinar coses boníssimes sense que engreixin. Imagineu-vos que, d'efecte colateral, el Mico ha perdut 4 o 5 quilos també. Vamos, que estem fantàstics, tu!

I aquesta tardor l'Èlia s'ha posat malalta moltes vegades... Ja t'avisen de que és així quan les criatures comencen a la guarderia però, en serio, ha estat una merda com una catedral. Des de finals de setembre fins a principis de desembre: otitis, angines, mocs i antibiòtics per un tubo. Pràcticament no ha anat a la guarderia i ens hem arruinat a base de cangur. Sort, sort, sort que sembla que fa uns dies que està bé, jala com una campiona i no ha tornat a pillar res des d'una conjuntivitis light que va tenir pel pont de la constitució. Creuem els dits, penya. A veure si la tenim més o menys immunitzada i passem un hivern millor.

Perquè ha estat horrorós, en serio. Es passa malament. La veus fotudíssima i no hi pots fer res. A vegades ella està malament i no saps què té ni què fer. Et passes els dies tancada a casa, amb la nena en braços feta una merdeta. Depens del termòmetre i li poses cada 5 minuts resant perquè la febre no li hagi pujat a més de 39 perquè llavors és quan ja t'espantes. Et fots un fart de córrer al CAP, a l'Hospital de Nens. Truques a urgències de la mútua cada dos per tres. No dorms a les nits perquè te les passes amb la nena en braços i controlant el termòmetre... Bueno, un horror, vamos. Sort que ara fa uns dies que estem molt millor, perquè us ho juro que ha estat una putada....

I res, em penso que això és més o menys tot per ara. A veure si aprofito les vacances i torno a pillar el ritme a escriure més sovint que, us ho creureu o no, em fa peneta tenir el blog tan abandonat...

1 ANY

La meva filla ja té 1 any i, a vegades, encara em costa de creure que sóc la mama d'algú. Ha estat un any intens, increible, emocionant i també, a voltes, dur i frustrant... En el que he après molt i en el que he començat a estimar amb bogeria a una personeta que cada vegada és més gran, més persona, més ella, més algú... Mai m'hagués pensat que seria així... I em costa trobar les paraules per explicar-ho. Suposo que s'ha de viure. Àpala, us deixo una foto de la meva bitxa, la meva Èlia.

UN LLOC AL MÓN

Fa moooooooooooolt de temps vaig fer un post on explicava que aquesta pel·lícula és una de les que més m'han agradat mai. Es diu "Un lugar en el mundo". L'heu vista? La vaig veure quan tenia uns 15 anys i em va agradar molt perquè, entre altres coses, venia a dir que tots tenim un lloc al món que és el nostre lloc. Per mi, aleshores, trobar el meu lloc al món era molt important. Vivia a El Poble però tota jo em moria de ganes d'ampliar horitzons fins allà on fos possible. A més, tenia molt clar que El Poble no era, precisament, el meu "lugar en el mundo". Calia, doncs, sortir fora, marxar, veure món, viure'l i... en definitiva, trobar el meu propi lloc.

I aquí em teniu, 17 anys més tard, vivint a Barcelona. Fins avui ha estat una experiència fantàstica: he crescut i m'he fet adulta aquí, he trobat molts bons amics i amigues, he viscut moltes aventures, he gaudit de l'anonimat i de tot el que la ciutat tenia per oferir-me, he rigut, plorat, somiat... i he trobat al Mico i he tingut una filla... De fet, crec que gaire més no puc demanar.


Però d'un temps cap aquí em trobo que torno a preguntar-me quin és el meu lloc al món... Curt i ras: on vull viure? Tinc la sensació que la meva etapa a Barcelona s'està esgotant... Necessito aire, molt d'aire, espai, tranquil·litat, perdre menys temps anant amunt i avall, més proximitat, més verd. En serio, noto que el color verd em falta. Serà que m'estic fent gran? Potser sí...


I sempre havia dit que no volia que els meus fills o les meves filles creixessin a Barcelona.... M'hauré de donar pressa a largar, doncs.


I ara ve la pregunta clau: on???? On marxo??? On me'n vaig??? On vull viure la meva "maduresa"??? Quin és el meu nou lloc en el món??? Hi ha qui diu que el lloc està on estan les persones estimades. Sí, no deixo de saber que això és cert. Però també sé que aquesta és l'única certesa.


Vaig a El Poble i no m'hi veig vivint-hi. Mira que hi tinc una casa gran i bonica, jardí, bosc, Girona a prop... Però no sé si m'hi veig vivint-hi. Ho veig mort. Em fa una mica de claustrofòbia. La gent em fa mandra. I hi ha tots els meus "traumes" passats. Allà no sóc la Gatxan que sóc ara. Sóc una altra persona, una mica la que vaig deixar enrera ara fa 14 anys, quan en vaig marxar. Realment hi vull tornar?

Una altra opció seria anar-nos-en en algun altre lloc prop de Girona. És que Girona tira mooooooooooooolt eh? M'encantaria tornar a viure-hi a prop. Lo de Girona m'enamora? Doncs aquesta sóc jo! A més, allà tenim certa "xarxa social", ens ho coneixem, ens agrada... Clar que tenint la casa de El Poble és com una tonteria acabar a un altre poble de la zona, no? Us sembla que quedaria molt raro?

I una altra zona de Catalunya? Rollo el Maresme, per exemple? A vegades anem a dinar a un dels pobles del Maresme que no és gaire turístic i conserva aquell ambient de poble... I jo penso, "home, una caseta d'aquestes amb una mica de jardí al darrera potser no estaria malament"... O el Penedès? Fa un temps hi vaig haver d'anar bastant per feina i no tenia mala pinta... Però clar, una part de mi pensa: "I a mi què se m'hi ha perdut allí?". Tant al Maresme com al Penedès com a on sigui caldria tornar a començar de cap i de nou. Com quan vaig arribar a Barcelona. I, no us enganyaré, no sé si fa mandra, por o què...

I tot això, tenint en compte que amb el Mico vam dir que intentaríem fer el canvi d'aquí a uns 5 anys... Aish... A vegades m'agafa com un neguit existencial de por: quin és el meu "lugar en el mundo"?

ZAS!!!!

Així és com passa el temps per mi: zasssssssssssssssssss!!!! Miro el blog i m'adono que no he posat res des del 7 de setembre... i ja estem gairebé a dia 30!!!!!!!!!!!!!! El que jo dic. Zas. Novetats? Alguna:

• Va ser el cumple del Mico i sabeu quin regal li vaig fer? Una nit d'hotel xulo porahí. Rollo anar a sopar fora sense haver de patir per tornar a casa aviat, dormir tota una nit sense l'intercomunicador al costat, que cap dels dos hagi d'estar "de guàrdia", despertar-nos junts (sabeu el temps que fa que no ens despertem junts???!!!), esmorzar a cos de rei amb tota la tranquil·litat del món i... arribar a casa sabent que l'Èlia està la mar de bé. De fet, el que ens ha fet el regal ha estat el meu cunyat, el Tato, que no va tenir cap problema en dir que sí, que ens faria de cangur una nit sencera. Oléeeeeeeeeeee!!!!
• A la feina les coses estan anant prou bé. Ara ja som 3 al meu departament!!!!! I sembla que, a curt termini, ens morirem de massa curro, no pas per falta. Suposo que hauria de dir que "alegria" però vaig massa de cul...
  
• Estic contenta: fa temps que el meu avi estava una mica fotut i, just aquest cap de setmana, ens ha semblat que està millorant. S'ha posat a escriure la història de la família per quan l'Èlia sigui gran! Que bonic, eh?
  
• I parlant de La Bitxa.... Fa 2 dies que s'adorm sola!!!!!!!!!!!!! Completament sola!!!!!!!! La poso al llit, li poso musiqueta i m'hi estic una estona. I al cap d'uns minuts, piro, deixant l'intercomunicador conectat. Doncs bé, triga una mica però s'acaba adormint ella soleta!!!! Oléeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!! I és que s'està fent gran... ja no només s'aixeca de peus, sinó que agafada pels puestos fa algunes passes. Vacilants, sí, però passes!!! I té un domini brutal del gateig!!! Siiiiiiiiiiiiii! Increible. Just quan ens pensàvem que ja no gatejaria, d'un dia per l'altre s'hi va començar a posar. I ara va per casa a tota llet semblant un petit buldozer... I està guapíssima!!!!!!!! Però, clar, què us he de dir, no?
• I la guarderia molt millor. La monitora és molt maja i contesta totes les preguntes que li faig. Pobreta. I l'Èlia ja riu quan la hi porto. Bien.
  
• I per "culpa" de la Van Hessa (per variar!) estic super-enganxada a una sèrie que es diu Supernatural. Però sóc una cagada, em fa un munt de por, i no puc mirar-la als vespres si estic sola a casa. Aishhh!!! Vale, ho confesso, jo sóc d'aquelles que no pot mirar la pantalla quan hi surt alguna cosa de por. El Mico encara se'n fot de mi quan em veu tapada amb el coixí... Així vaig.

I em fa un pal la tardor................ pfffffffffffffffffffffffff.

MÉS SOBRE LA GUARDERIA

Bueno.... Avui ha estat el primer dia "sencer" de l'Èlia a la guarderia. Li hem acompanyat el Mico i jo, i quan l'hem passada als braços de la seva monitora s'ha quedat mirant amb cara d'una mica alarmada, com preguntant "i preteneu deixar-me aquí???". Però no s'ha posat a plorar... I després, a mig matí hi he trucat i m'han dit que havia dormit una mica i que en aquells moments estava jugant la mar de tranquil·la. Bien.

Del que explicava l'altre dia sobre el procés d'adaptació... Doncs la veritat és que la conclusió seria: adaptació de qui? Perquè està clar que a la mainada els "adapten" pel boc gros. Suposo que quan hagi de tornar a buscar guarderia aquesta serà una de les coses que preguntaré... El com ho fan.

I jo em pregunto: per què lo de deixar-los a la guarderia ha de suposar, necessàriament, un trauma???? Aquest matí una noia del curro també ha arribat amb un mal cos... I la sensació és de que et donen pel sac en funció d'un sistema o d'uns criteris que, a mi, ningú m'ha demostrat que efectivament són els millors. O és que sóc l'única que es pregunta si les coses així estan ben fetes?

En fi... Sort que sí que és veritat que la monitora de l'Èlia és molt maja i que, de moment, sembla que ella no n'està pas gaire de traumatitzada...jejeje!

ADAPTACIÓ????

Ahir va ser el primer dia de l'Èlia a la guarderia i aquesta setmana estem fent el que n'anomenen "adaptació". Ho poso entre cometes perquè abans d'avui, jo pensava que "adaptació" volia dir fer que la mainada s'acostumi a la guarderia i que hi vagin contents i que no suposi cap trauma això de canviar d'ambient. Però avui ja no ho tinc tant clar... Us explico.

El primer dia del procés "d'adaptació" consistia en anar 1 hora a la guarderia i estar-nos allà mentre la tutora-monitora ens explicava una mica el funcionament de tot plegat. I va anar molt bé. L'Èlia va estar tranquil·la, va voler anar en braços de la seva monitora, va "jugar" amb els altres nens, etc.

I avui era el segon dia que ja consistia en deixar a la nena 2 hores a la guarderia tota sola. Jo anava molt tranquil·la perquè, pel que jo havia entès el dia anterior, suposava que deixaria a l'Èlia asseguda a la seva classe amb els altres nens, li comentaria un parell de coses a la monitora, i me n'aniria sense que la bitxa s'adonés de que la deixava sola. Estava encantada de la vida pensant que tindria 2 horetes per mi i podria anar a fer un cafè en una terrasseta tot llegint l'última novel·la de l'estiu (aquests 3 dies torno a tenir "vacances" per poder fer, precisament, el procés d'adaptació).

Doncs bé, craso error. Quan hem arribat a la guarderia a l'hora fixada l'Èlia tenia molta son i estava una mica inquieta. Deixo el cotxet al portal, pujo les escales i em trobo que, just a la porta d'entrada, la directora de la guarderia i una senyora que l'Èlia no havia vist mai (no la seva monitora) em treuen la nena dels braços, m'agafen la seva bossa, em diuen que fins després i se l'emporten a la seva classe...... ?????!!!!!!.... Evidentment, l'Èlia s'ha fotut a plorar desconsolada trobant-se en braços d'algú que no coneix de res, morta de son en un lloc que no coneix, etc.

I jo m'he fotut com una moto. En serio. D'això en diuen adaptació????? I una merda!!!! Mira, jo entenc que és el seu sistema i que, potser, per alguns pares/mares i per algunes criatures és el millor. Però això no és adaptació ni hòsties. D'això se'n diu fer passar per l'aro. Punto.

Sabeu què és el que més em cabreja? Doncs que jo hagués entès que això ho fessin el dilluns que ve que, segons el programa, és el primer dia de l'horari "normal". Però avui????!!!!! D'això en diuen adaptació??? Sincerament, no crec que fos necessari fer passar per això ni a la nena ni a mi. Perquè això no és manera de conduir un procés d'aclimatació gradual.... És que el que més em fot és que jo no tinc cap problema per deixar a la nena a la guarderia. Creieu-me si us dic que no sóc cap mare "sensiblona" que plora per qualsevol cosa. Però si el dia que la vaig deixar amb la cangur fa 5 mesos me'n vaig anar tant contenta!!!! Però, és que aleshores, el procés sí que va ser una adaptació de veritat que havíem anat fent de mica en mica i que va fer que l'Èlia es quedés tant contenta...

I sabeu el que també em puteja un munt? Doncs que quan l'he anat a buscar la monitora me l'ha lliurada i m'ha dit que sí, que l'Èlia havia entrat plorant i que, com que havia vist que era de cansament, al final l'havia posat a dormir. I que li havia costat bastant dormir però que, al final, havia clapat gairebé una hora. I que després s'havia despertat de bones. Doncs bé, segons les anotacions fetes a l'agenda de l'Èlia, de les dues hores que s'hi ha estat, ella ha dormit durant la segona hora, d'11 a 12. Coneixent-la estic segura que s'ha passat de 10 a 11 plorant. Hòstia quin trunyo d'adaptació. En serio.

Us juro que espero que això millori perquè ara mateix no estic gens contenta i molt frustrada. A vosaltres us sembla normal que es facin les coses d'aquesta manera???? Això ho fan a totes les guarderies????

JA EL TENIM AQUÍ!!!!

Algú de vosaltres recorda aquest post????

Doncs, bingo!!!!!!!!!!!! Un any i mig més tard: ja el tenim aquí!!! Ens hem comprat un Toyota Prius i ahir ens el van lliurar. Que guay!!! Que xuloooooooooo!!! Penseu que fins ara he anat amunt i avall amb un Polo que ja tenia 11 anys i un munt de quilòmetres... Vale que li tenia molt de carinyo perquè junts havíem viscut moltes aventures i, a més, m'agradava anar amb matrícula de Girona... Però estava fet caldo pobret! I, sobretot, no us podeu imaginar com anàvem de carregats (i apretats!) des de que tenim la nena. Total, que vam fer un cop de cap i... txas!!! Prius al canto.

Sabeu el que m'agrada més d'aquest cotxe (que de fora és més aviat lletjot)? Doncs que és híbrid. És a dir, funciona amb dos motors, un elèctric i un de gasolina; i això fa que sigui el que menys consumeix i, per tant, menys contamina de tot el mercat. És un cotxe super innovador que funciona com qualsevol cotxe normal però, en realitat, a vegades només va amb el motor elèctric. I aleshores gairebé no fa soroll. És una passada.


Ara farem quilòmetres i quilòmetres per gaudir-lo!!!

SEFINÍ

Sip. Sefiní. S'han acabat les vacances. Glups. Torno a currar. Bé, lo de currar és un dir. Avui m'he estat tot el matí davant l'ordinador fent el capullo. Alegria. Demà més. Més alegria.

Però bueno... les vacanes han estat MOOOOOLT BÉ! No hem parat. En algun moment penjaré alguna fotico. Avui a la tarda? Demà? Demà passat? Algun dia d'aquests? La vida és misteriosa... Vale. Paro de fer el capullo.

Com us deia, les vacanes molt bé. Vam estar uns dies al Pirineu de Huesca. Relax, piscina, fer excursions, donar-nos algun homenatge, sopars a base de vinillo i Carcassonne... ooooooooooh! Després una setmaneta donant voltes per Catalunya veient família. Família, ja se sap. I el 21 marxàvem cap a Lanzarote... ooooooooooooh!!! Fantàstic. Collonut. Genial. M'ha agradat mooooolt. En serio. La veritat és que no tenia gaire clar a on anava i vaig al·lucinar. És una illa molt especial, molt bonica a la seva manera. Tota marró, negra, vermella... Amb el verd d'alguna palmera i de les vinyes arran de terra i el blanc de les cases. I tot són cases, res d'edificis enormes ni mamotretos... Tot poblets amb cases baixes de color blanc i finestres verdes... Un clima molt bo, no ens hem agobiat ni un dia de calor però podiem anar a la platja i fer piscina... I hi ha algunes coses espectaculars per anar a veure: unes coves ubicades es colades de lava i arranjades de formes molt xules, platges precioses, el parc nacional de Timanfaya tot volcànic increible, la casa del César Manrique l'heroi de l'illa, etc. En fi, un festival.

I amb l'Èlia molt i molt i molt i molt bé. Ha estat fantàstic això de poder estar moooolts dies sencers amb ella. I ha aguantat com una campeona tot el sarau d'anar amunt i avall. Ha dormit a tot arreu, a l'avió es va portar prou bé, jala moltíssim... No em puc queixar gens, vamos.

I és que està molt maca. Ha fet una crescuda bestial i ja fa coses... Vull dir que li dius "molt bé" i pica de mans. Ha après a posar-li el tap al biberó i ajunta els llavis com si volgués fer un petó quan li dius que et faci un "besito"... Quan li canto en Joan Petit Quan Balla mou la mà.. No sé... és increible veure com s'ha espavilat. I, a més, li han crescut molt els cabells, ja es posa dreta i s'aguanta tota sola, si l'acompanyes fa alguna passa... Buf! Va tot molt ràpid!!! I ara està molt emmarada i emparada. Si l'agafa algú que no som nosaltres, es posa a plorar i no la podem deixar sola amb altres persones.... Tela!!! I... tatxan, tatxin... aquesta setmana comença la guarderia!!!!!!!!!!!! Ja us explicaré què tal!

QUE TOTHOM ESTÀ DE VACANCES O QUÈ???

Entro a un parell de blogs i em reb la mateixa imatge: un gran títol que posa "tancat per vacances".... mmmmm.... vale. El metro als matins triga 5 minuts a arribar i gairebé puc seure des de la primera parada. Els bars del costat del curro han tancat i ja no sabem on anar a esmorzar. Es pot aparcar al costat de l'Illa Diagonal.... En fi.... Una mostra de que viure l'agost a Barcelona té la seva gràcia.

Però no us penseu, eh? Que em queden, exactament, 3 dies de curro. Divendres jo també començo!!!!!!!!!!!!!!!!!! Aquest any, una setmana als Pirineus de Huesca i, després, una setmana a Lanzarote. No està mal, oi? Tranquil·litat, relax i disfrutar de La Bitxa. Oléeeeeeeeeeeeeeeeee!

NO SÉ QUIN TÍTOL POSAR...

... així estem. Que ja no sé ni quin títol posar als posts... Aish...

A vegades m'arrepenteixo de no haver començat a utilitzar el bloc per fer un "diari" del creixement de l'Èlia. Des de que va néixer fins avui hi ha hagut un munt de petits avenços, petits passos gairebé cada dia, que noto però, com que no en deixo constància enlloc, potser me n'oblido. I clar, això em sap greu quan m'adono de lo ràpid que passa el temps i de lo ràpid que la meva bitxa està creixent....

Des de dijous o divendres passat que s'aixeca agafada a la barana del llit o del parc... Toma ya! S'agafa amb les dues mans a la barana, planta els peus i àpala, cap amunt. No s'acaba de posar dreta però mig agenollada s'aguanta soleta... No cal que us digui que vam flipar en colors quan ho vam veure!

I encara no gateja sinó que més aviat s'arrastra... aixeca el cul, planta el cap al terra (rollo ariete) i fa el cuc. S'arronsa i avança. Un espectacle, vamos!

I des de divendres que li ha agafat per arronsar el nas i respirar fort. Rollo porquet. Et mira i ho fa. I riu...

I avui hem fet el primer intent del pal de "vale vist que no t'adormiràs soleta mai, mai, mai però que això de que et faci adormir en braços és insostenible intentarem una solució intermitja". Quina? Doncs l'he posat al llit, li he donat el xumet, i li he donat la maneta, li he fet carícies i m'hi he quedat fins que s'ha adormit, fent-li manyagueries. I la veritat és que, a la fi, s'ha adormit!!! Soleta ben bé no però no ha calgut agafar-la en braços... Premio! Clar que m'hi he estat més de mitja hora i he acabat amb un mal d'esquena brutal d'estar-me ajupida damunt del llit... Però, mira, el que sigui per evitar el mètode Estivill!!!

Sabeu quina és l'altra cara de la moneda? Doncs que sóc conscient de que adormir-la en braços no pot ser. Però m'encantava!!!! Sabeu lo maca que és la sensació de tenir-la en braços, en silenci, ben adormideta, notar el seu pes, la seva escalforeta, sentir la seva respiració pausada, veure-la guapa guapa allà amb tu? Ooooooooooooh! Potser és, de tots els moments, el que me l'estimava tant que gairebé semblava que hagués d'explotar de felicitat... Ho enyoraré un munt!

SLEEP DEPRIVED

Sempre m'ha agradat aquesta expressió: "sleep deprived". Més o menys vol dir "mancada de son" però el "deprived" ve a dir que si vaig mancada de són no és pas volent, sinó és més aviat que "algú" em fa anar mancada de son. Algú "me'l treu". En fi... aquestes són, més o menys, les meves elucubracions després d'haver dormit només 4 hores. I és que sembla que estic condemnada a actualitzar el blog els dies que més son tinc. Pobretes lectores.

En fi, però el que realment us volia explicar és que he llegit un llibre molt interessant. És aquest:


Es diu "Com dir adéu, guia domèstica per morir". És la història d'una escriptora de guies domèstiques (rollo com cuinar, com tenir un bon jardí, etc.), mare de família amb dos filles que s'està morint de cancer i escriu una guia domèstica sobre com morir.

Vist l'argument, doncs, suposo que no cal que us expliqui que algunes parts del llibre són molt dures. Sobretot per una mare recent com jo, sense mare, que lo de palmar i deixar una filla enrera és un tema especialment "sensible". Amb tot, crec que és un llibre molt i molt i molt recomanable. No té la duresa de "Mi Vida Sin Mi" i permet pensar una mica en la mort, intentant passar una mica de llarg de lo tabú que és aquest tema a la nostra societat. I és que, jo crec, que vivim pensant massa poc en la mort. Quan es treu el tema de la mort sempre hi ha algú que et diu allò de "au, no siguis macabre, amb aquestes coses no s'hi ha de pensar". I jo em pregunto, per què no? Total... A més, potser el pensar-hi una mica ens evitaria patir-hi tant quan, finalment, algú es mor. Potser aprendríem a acceptar-ho més fàcilment com una cosa natural. Una part de la vida mateixa, no? No ho sé... Però tendim a viure com si les persones fóssim immortals... I després et trobes que no pots ni concebre tota mort d'algú que no sigui vell i estigui fet caldo.

A més, tot s'ha de dir, el llibre també té alguns moments especialment divertits. Així, i per exemple, la protagonista decideix comprar el seu propi taüt, per poder-lo tenir triat. I quan comença a desfilar per les funeràries s'adona que dir "taüt" és tabú, que s'ha de dir "fèretre" i que, en una funerària, no es pot pronunciar la paraula "mort", sinó que s'ha de dir "passar a millor vida" o alguna collonada d'aquest estil. Al final, la protagonista decideix fer el seu propi taüt i deixar que siguin les seves filles i el seu marit els que el decorin. I, en una escena molt bonica, la protagonista descobreix que el marit li ha escrit els seus poemes preferits a dintre el taüt...

Au, bon dia!

Avui el Mico i jo fem




8 anys!!!!!!!!!!!!!!!!!


toma ya!!!!

Felicitats Mico!!! M'encanta estar amb tu.
T'estimo un munt.

ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ

Tinc son. Però molta, eh? Ahir va venir una amiga a sopar i em posava a dormir a quarts d'1. Avui la Bitxa s'ha llevat a 3/4 de 7. Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Vull. Dormir. Moltes. Moltes.Moltes.Més. Hores. En fi...

L'Èlia està fantàstica. Ja té 7 mesos i mig!!!!!!!!!!!!!! I està guapíssima... Ara ja diu mamamamamamamama i babababababababababa. No té ni idea de que lo primer vol dir mama però bueno, a mi em fa il·lusió igual. I és que està molt xerraire. I guanya mobilitat per moments: ja controla del tot lo d'estar asseguda i ja fa dies que fa l'intent de "llançar-se endavant" i agafar alguna cosa que està fora del seu abast. Lo de gatejar crec que encara queda lluny. Més que res, perquè quan està en situació de partida, aixeca el cul però s'oblida de que també ha d'aixecar els braços.... Ja n'aprendrà! I és molt riallera, li agrada que la facin ballar, que li facin pessigolles i que l'aixequin a l'aire en plan pilota. Però també comença a tenir els seus moments "marranada". Quan la posem a l'hamaca i no s'hi vol estar fa com si plorés i et mira amb cara de "com em pots estar fent això?????!!!!! eh????!!!!". En plan drama queen.

I el Mico està de viatge per feina.... Altra vegada?????!!!!!.... Sip. Però aquesta vegada només han estat 2 dies i ahir vaig aprofitar per dir-li a una amiga que vingués a jugar a nines (léase Èlia) i quan vam tenir la Bitxa dormint, vam pillar l'ampolla de vi blanc per banda. Valeeeeeeeeee... Aceptamos barco.......... Suposo que per això també tinc tanta son avui...jejeje!

Apa, me'n vaig a dutxar i a vestir-me i a esmorzar i a currar i... Bon dia!!!

ESTEM FOTUTS

Sabeu com ha acabat la setmana? L'Èlia va tenir diarrea durant 3 dies. Pobrissona. Ara ja no en té però, amb aquesta calor, no menja gaire i crec que s'ha aprimat una miqueta... Jo des de dijous que tinc unes dècimes de febre. Tos i dècimes de febre. Però res més..... ????.... I el Mico, al tornar del viatge, l'ha pillat: porta tota la tarda vomitant. Fins i tot la cangur se'n va anar de cap de setmana amb l'estòmac regirat. En fi, som una família de fotuts. Festival.

CATXONDEO

La vida, a vegades, és molt catxonda... En serio. Just la setmana que tinc més feina des de que he tornat del permís de maternitat. I que la feina que he de fer és importantíssima perquè tant jo com la meva compi puguem respirar tranquil·les i el departament que porto tingui certa viabilitat a partir de setembre...

Doncs just aquesta setmana em quedo home alone. Sip. El Mico està de viatge. 4 dies porahí per feina i jo em quedo sola amb La Bitxa. Sabeu què vol dir això? Ni un moment per respirar des de les 4 de la tarda fins a les 10 del vespre: juga, distreu, passeja, fes la papilla de fruita, juga, distreu, omple la banyera, banya, posa pijama, prepara bibe, dóna bibe, posa a dormir, ordena, neteja, canvia bolquers, pensa en el menjar, ves a comprar, estigues per la gata, etc.

I, a sobre, haver de fer totes les guàrdies durant 3 nits. És a dir, ves a dormir a les 11 com a molt aviat (si no és que has d'aprofitar que La Bitxa clapa per posar-te a currar) i desperta't a les 6.30 com a molt tard resant perquè a les nits dormi d'un tiron i no t'hagis d'aixecar vàries vegades a posar-li el xumet, bressolar-la, etc.

Tot això just en el moment en el que, al curro, vaig de putu cul.

Festival!

Algú vol venir a dormir a casa i donar-me un cop de mà???? Plissssssssss!!!




PD. M'acaba de trucar la cangur. L'Èlia té una mica de febre... ?????!!!!!!?????...

PER LA JOANA I LA MISKAH

Sabeu on sóc??? jejeje!

A Mataró!!!!!!!!!!!!!!!!!! I estic escrivint el post des del wifi d'un bar. Toma ya!!!

Però en marxaré d'aquí a uns minuts. Que estic aquí per feina i aviat hauré de largar. Mataró és prou maco, eh? Ja hi havia estat vegades però cada cop que vinc penso que és una ciutat prou xula i agradable. Es nota que és una ciutat amb mar! En fi, que només volia fer-vos un "saludo especial".

Petonets a les 2!

SANT JOAN

Després de més de 6 mesos, avui deixem l'Èlia amb la cangur i sortim de juerga de Sant Joan!!!!! Biennnnnnnnnnn!!!! Ja hem sortit unes quantes vegades a sopar i l'hem deixat amb el meu cunyat o amb els meus sogres però era en plan sortir-sopar-tornar. I avui no!!! Avui SORTIM. I ja tornarem!!! Festival. I està bé perquè sé que amb la cangur l'Èlia estarà bé i tranquil·la. Que la cangur se la coneix i li sap tots els trucs. I no hauré de patir per si es desperta i es veu estranya i la família no sap què fer i... FIESTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!

Clar que demà la tia s'aixecarà a les 7 demanant guerra i avui em toca guàrdia a mi... Espero que la nit amb els amics valgui la pena!!!

Au, feliç revetlla a tothom!

OLELÉ, OLALÀ...

... l'Èlia és la bebé més guapa que hi ha!!!

A part de l'amor de mare, segurament us preguntareu el perquè de tant d'entusiasme... juas, juas! Doncs, tatatxan, tatatxin... Ahir l'Èlia es va adormir TOTA SOLA!!!! Sí, ja ho sé, una flor no fa estiu però... oooooooooooh! No puc evitar emocionar-me i pensar que potser aprendrà a adormir-se sola sense haver d'aplicar-li el mètode Estivill, que no em fa cap gràcia... Bien!!! La vaig posar al llit i després d'un parell de moviments incerts, es va posar de costat, amb una mà agafava el seu llençol preferit i un ninot (tot a la vegada) i amb l'altra jugava amb el protector... Tranquil·lament... Fins que es va adormir!!! Sense esperar a que l'agafés a coll i la balancejés una miqueta... Oooooh!!!!!!!! Olelé, olalà...

A més, ha dormit fins a les 7.15h del matí. De les 10 del vespre a un quart de 8 del matí. Premio!!!!!!!!!!! I sense haver-me d'aixecar cap vegada a posar-li el pipo, que avui tenia guàrdia jo... Premio!!!!!!!!

ESTIC DE FEINA...

... fins el cul!!!!!!!!!!!!!!! Vaig a 200 per hora. Faig coses de feina als vespres a casa quan l'Èlia ja dorm i els caps de setmana. Tinc son tot i que el Mico fa més guàrdies que jo perquè és un solet. I els únics moments que tinc per mi són quan vaig en metro o en cotxe amunt i avall (i condueix el Mico) o si l'Èlia dorm una bona estona a les tardes i no he de posar cap rentadora, rentaplats, fer alguna cosa de curro, etc. Vamos, que sóc una superwoman!!! Quina alegria, sempre havia volgut ser una superwoman!!! Olé!

EXCURSIONS PER A JUBILATS

Ja sabeu que tinc una vena una mica friki, oi? Doncs hi ha una cosa que, cada vegada que em cau a les mans, em crida mogollón l'atenció i m'encanta mirar perquè desperta en mi una espècie de curiositat morbosa: els paperots aquells que fan publicitat d'excursions per a jubilats. Sabeu de què parlo? Us descric el que tinc a les mans en aquest moment perquè no té pèrdua...

Cara A del paperot, banda esquerra:Títol: MONTSERRAT, La Muntanya Mágica. Sobreimprès damunt d'unes foticos de Montserrat que, com a mínim, tenen 10 anys. La muntanya, la basílica, la moreneta i un mercadillo de formatges tot en un colorido retro/cutre que recorda els anys 60. Vale.

Cara A del paperot, banda dreta: Una collage d'imatges amb lletres sobreimpreses que porta per subtítol: "Un Fantástico día de Fiesta con Diversión, Gastronomía, Visitas y además recibirá completamente..... ¡¡¡GRATIS!!!... para cada participante estos fantásticos regalos a elegir entre...": a) LOTE IBÉRICO o b) LOTE MEDITERRÁNEO. A sota de les lletres es veuen 2 pernils, 2 ampolles enormes d'oli, un pot d'espàrrecs, i una llauna de tonyina.... Tot plegat del rollo: "Que guay, me'n vaig d'excursió i, a més, tindré tots aquests productes gratis que tenen pinta de boníssims... oooooooooooooh".

Si la cara A del paperot és d'un cutre monumental, la cara B és acojonante. A part d'un lema que exhorta a no quedar-se a casa i a gaudir d'un fantàstic dia de FESTA, s'hi troba el programa del viatge. Atenció, atenció perquè és brutal:

1. Sortida en autocar G.T. Que dius, què vol dir G.T.? Gran Timada?), ep!, a les 7.00h del matí!!!!! Quedeu-vos amb el dato, gent.
   
2. Parada en un "típico restaurante para DESAYUNAR" (sí, en majúscules): pa de pagès amb tomàquet i embotits, aigua, cafè amb llet o infusions. I tu que dius, home, si m'han fet llevar a les 6.00h del matí per anar a Montserrat que, com a molt, està a 50km, ja em poden donar esmorzar, ja... I el menú sembla extraordinari i deliciós, oi?
3. Atenció que ara ve lo fort: Libre asistencia sin compromiso de compra a la demostración de los artículos exclusivos promocionados por AG NATURE. Tateeeeeeeeeeeeeeeeeee! Heus aquí l'enganyifa de tot plegat. M'he matat a buscar l'empresa aquesta per internet i no tenen ni pàgina web.... uffffffffff! Sembla ser que es dediquen a la venda, per demostració, de tot tipus de productes i coses i merda i trastos i xorrades i...
   
4. ALMUERZO, abundante y suculento "Típic casolà" de la sabrosa "cuina catalana" que incluye: Primer Plato, Segundo Plato, Tercer Plato, Postre Casero, Pan, Vino, CAVA, CAFE y GOTAS. Així, tal cual. Us he fet una transcripció literal del que diu i de com ho diu el fulletó. Increible. Acojonante. Lo del típic casolà i cuina catalana en català i entre cometes... Lo del cava, cafè i gotes en majúscules... Com us ho diria? Desprèn un tufoooooo. És com d'un ranci... A banda, dius, "vale, m'aixeco a les 6 del matí, em recullen a les 7, em peixen l'esmorzar, i després de la presentació dels meravellosos productes, ja em peixen el dinar.... però quan dura la presentació?????" I si no hi vull anar, què faig? M'estic a la cuneta de la carretera tot el matí??? I Montserrat on és???? Quan hi arribem??? Però si només són 50km????!!!!". Per sort, el següent punt del programa t'esclareix aquest últim dubte:
5. Continuación del viaje hacia el destino MONTSERRAT. Vale, aquí et diuen que més o menys a allò de les 5 de la tarda encara no has arribat a Montserrat.... Això ja té pinta de malson d'aquells en els que has d'anar a un lloc i no acabes d'arribar-hi mai. Vosaltres també en teniu d'aquests???? Atenció, atenció que el punt següent ja destrossaria la moral de qualsevol:
6. Llegada al punto de salida a última hora del atardecer. Uopssssssssssss!!! I Montserrat????!!!! On és????!!! Quan hi hem arribat???? Quan n'hem marxat??? Però no anàvem a Montserrat d'excursió????!!!! Què passa, que de tant torrats que anàvem amb el cava i les gotes ni l'hem vist???
   

En fi, penya... i aquest planillo tan fantàstic només costa uns 30 euracos. Preu que posen a baix de tot del paperot, de tal manera que és l'última cosa que es veu.

M'al·lucina gent. En serio. I lo fotut és que els jubilats cauen com mosques, eh? Que tinc un avi que va estar una època fotent-se una excursió d'aquestes per mes. Ni us explico la de merda que li va portar a casa a ma tia: mantes elèctriques, escombres automàtiques, bateries de cuina, coixins per les cervicals.... Tot d'una qualitat pèssima i un gust encara pitjor. I jo em pregunto: en serio que és legal això????

6 MESOS MÉS TARD

Avui l'Èlia ha fet 6 mesos.... JA????!!!!! Doncs sip. 6 mesos. I, a estones, encara tinc una cara de poker...

I què fa l'Èlia amb 6 mesos?

• Ja gairebé s'aguanta asseguda. Si es despista se'n va de tort i cau de costat o de cares... però "estamos en ello"...
• Diu babababababababa.
• Bufa.
• Fa pedorretes.
• Li agrada que li cantin les mateixes cançons una i una altra vegada. Estic de En Joan Petit Quan Balla fins els collons. La de Si Tu Vas al Cel amb Patinet ja té la categoria de pesadilla...
  
• És molt riallera i sociable. Li riu a tothom.
• No li agrada gaire la fruita. Només se la jala bé si té moooolta gana.
  
• S'ha descobert les mans i va pel carrer, en el cotxet, com si fos la reina Sofia del Polònia: movent-la com si saludés a tort i a dret.
  
• Li agrada ballar. Li poso alguna cançó moguda i ballem les dues juntes. Li encanta. Riu i riu i riu...
• No se sap adormir sola. L'he de tenir en braços fins que es queda ko. Sort que, després per norma, dorm d'una tirada tota la nit.
• Però s'aixeca molt aviat!!!! Hi ha dies que a les 6 ja vol guerra.
• Cada dia li agrada menys anar en cotxe... Ens munta uns saraus quan anem amunt i avall...
• S'ho posa tot a la boca.
• De dies no vol el xumet. Només per dormir.
• És molt i molt i molt moguda. Només es queda quieta amb un vídeo del Baby Einstein.
  
• És molt xafardera. Tot ho mira.
• Li agrada molt la banyera.
• Encara no sap fer la croqueta però si la poses boca-avall es gira cap amunt.
  

En fi, és una personeta molt petita, però personeta ja. No puc ni imaginar-me com serà amb 6 mesos més!!!

EL QUE SEMBLA EL PRINCIPI D'UNA LLARGA AMISTAT

L'Anna em va preguntar què tal l'Èlia i la Saigon i jo crec que la foto descriu el que sembla que podrà ser una llarga amistat....


Però no sempre ha estat així, eh? L'arribada a casa de l'Èlia va ser un xoc per la Saigon. Al principi, no s'hi volia ni acostar. La nena li feia por. En serio. Quan vam arribar a casa, la va olorar una miqueta, es va acollonir i va estar-se tres o quatre dies que s'estava a l'altra punta de pis.... No en volia saber res. A nosaltres ens va sorprendre molt aquesta reacció. Esperàvem que agafés celos o bé, que volgués estar-hi tota l'estona a sobre, ja que la Saigon és una gata molt xafardera i sempre vol estar enmig del meollo. Doncs aquesta vegada, no. Feia una cara de poker i d'acollonida, pobreta... Sempre diuen que els animals saben o intueixen que tu estàs embarassada... Doncs jo crec que a la Saigon la vam pillar en boles. Ves a saber què es pensava que era lo de la panxa que havia estat creixent durant 9 mesos! En fi...

Al cap de 3 o 4 dies va començar a mostrar més interès. Però sempre des de la distància. Era ben bé com si sabés que l'Èlia era una cosa molt i molt delicada i només se li acostava una miqueta per olorar-li el cap, o un peu o... Mai va semblar que volgués passejar-se-li per sobre o bé que anés a esgarrapar-la o vés a saber què. La tractava (i la tracta!) amb una cura immensa. I el més curiós: la Saigon passava bastant de l'Èlia però quan l'Èlia es posava a plorar "a grito pelado", la Saigon s'aixecava d'on sigui que estigués, s'acostava a l'Èlia, se li asseia al davant, inclinava una mica el cap i se la mirava amb cara de preocupació. Del pal "però què et passa? estàs bé?". I així fins avui. Mai, en cap moment, ha intentat esgarrapar-la o fer-li alguna cosa. Com a molt, s'hi acosta, l'olora, se la mira... Mai ha volgut jugar amb les joguines de l'Èlia, és com si sabés que no són per ella. En definitiva, fa de germana gran.

I l'Èlia? Doncs al principi, passava mooooolt de la Saigon. Ni se la mirava. Amb el Mico fèiem la conya de que caldria pintar la Saigon amb esprais de colors perquè la nena li fes una mica de cas. Ara bé, fa cosa d'un mes o així l'Èlia es va adonar de l'existència de la Saigon i ara li fa mooooolta gràcia. Quan la Saigon va amunt i avall, l'Èlia se la mira amb cara de: "per què aquesta cosa peluda té tanta mobilitat i jo no???? eh???". I a vegades la crida. La veu passar i comença a fer-li veus i a cridar-la. I quan l'acostem a la Saigon sempre vol tocar-la i agafar-li els pèls....

I dic jo que la Saigon ja es pot anar preparant. Que quan l'Èlia camini o gategi, se li haurà acabat la pau... Pobrissona, que no sap la que li ha caigut a sobre!!!! Perquè l'Èlia és una bitxa... Sort que encara li quedarà lo d'enfilar-se als mobles... En definitiva, doncs, això sembla que serà una llarga amistat!!!!

THE RETURN OF THE JEDI

O, com diríem per aquí "vuelta a los ruedos"... Que què vull dir???!!! Doncs que 1 any i 3 mesos més tard el meu cos ha decidit tornar-se a posar al mercat. Avui m'ha vingut la regla!!!! Oléeee!!!! Ara, quan vulguem, ja podem tornar a posar-nos a fer bebitos...

Espera, espera un moment... D'això.... I si esperem a dormir més de 6 hores cada nit????

JUAS, JUAS!!!!

FER CAS DELS CONSELLS

Algú de vosaltres ha estat a la llibreria Geli de Girona? Ooooooooooooooh! És una meravella. És una llibreria antiga, amb tots els llibres damunt del taulell, en taules i estanteries, per tot arreu. I on els llibreters tenen bon criteri. Fijo. Hi vaig anar fa un temps buscant un llibre per la meva àvia i vaig estar mirant "El pont dels jueus" del Martí Gironell, el periodista aquell de TV3 més aviat baixet que feia un programa que es deia En Directe. Doncs bé, mentre el tenia a les mans el llibreter que m'atenia em va dir que ni se'm passés pel cap. Que era un llibre molt mal escrit, sense estructura ni ordre ni sentit. I li vaig fer cas. Ara no recordo ben bé què li vaig comprar a la meva àvia, però el llibre aquest no.

I li vaig continuar fent cas durant tot aquest temps.

Fins dissabte a la tarda. Érem a La Reserva i m'estava a punt d'acabar el llibre que tenia entre mans. Total, que al passar per la llibreria-quiosc-papereria del poble vaig veure'l i vaig pensar que potser valia la pena llegir-lo i a veure què tal.

Craso Error.

Quin llibre més dolent. Per favor!!!!!!!!!!!!!!!!! En serio. O jo no he acabat d'entendre l'innovador estil literari d'en Martí Gironell o, efectivament, el llibreter tenia raó i aquest llibre és una meeeeeeeeeeeeeeeeeerda. L'argument és artificial. Es nota un munt que hi posa coses només perquè vol explicar-les, sense que vinguin "a cuento" de la història. Els personatges són d'un planer que fa por. L'Abeja Maia, comparat amb això, tenia un caràcter de "dos pares de cojones". No hi ha estructura. Mai saps si una cosa passa abans o després de la línia temporal de la novel·la. Ni tan sols els títol és encertat. En fi... De lo pitjoret que he llegit en una bona temporada, vamos.

Penedida estic de no haver-li fet cas al bon home aquell de la llibreria Geli. A veure si n'aprenc!

BON DIA!!!!

Sabeu què passa quan deixes d'escriure cada dia? Doncs que aleshores et fa molta mandra tornar a escriure perquè penses que has de posar al dia el blog; repassar tot el que ha passat i que no has dit; i això fa molta mandra; i clar, no escrius; i així van passant els dies i és com un peix que es mossega la cua. Total, que de l'ensurt gairebé m'estic 3 mesos sense dir res. Quina vergonya!!!

Estic aixecada des de fa mitja horeta (és a dir, des de 2/4 de 7 del matí) perquè aquesta és l'hora que s'aixeca l'Èlia. Sip. Habitualment ella dorm les seves 8 horetes i es desperta a les 6, quarts de 7 preguntant pel biberó. Sigui dia de feina, sigui dissabte, sigui diumenge... És igual. Ens toca llevar-nos a quarts de 7, donar-li biberó, veure-la com fa caca (sí, és un espectacle), canviar-la, jugar-hi una estona i... la molt marrana.... tornar-la a posar a dormir a quarts de 9. Que és quan li torna a venir son. Dos hores després d'haver-se despertat i just l'hora que a tu ja et toca anar largant cap al curro... El Mico i jo fem torns. Una nit tu, una nit jo. Però no cal que us digui que hi ha dies que les ulleres ens arriben als peus.

Sabeu què és el que salva la situació? Doncs que quan a quarts de 7 t'arrossegues fins a la seva habitació pensant que aquest ritme t'està traient anys de vida, arribes i la veus al seu llit mirant-te i rient-te i supercontenta de veure't. I clar, et cau la baba. I ja estàs perduda.

Apa, us deixo amb una fotico recent de la bitxa. Perquè veieu lo guapa que és.... :-))))

SERIES

Des de que vaig escriure aquest post m'he convertit en una serie-addicte. De la mà del blog de la Van Hessa m'he baixat i m'he xutat vàries sèries entre teta i teta... Alguna cosa havia de mirar mentre donava el pit, no? I, sincerament, només de pensar en xutar-me el Cuní als matíns la llet se'm feia agra... Total, que després de la febre que em va pillar amb True Blood m'he donat a:

• Sons of Anarchy. Una banda de moteros californians que es dedica al tràfic d'armes entre altres bisnes completament il·legals. Efectivament, la millor sèrie que he vist en moooooolt de temps. Sorpren i enganxa un munt. I a més, és l'antisèrie. Allò que a les altres sèries acaba bé, aquí acaba com el rosari de l'aurora. Ningú es salva a l'últim moment, els polis són uns desgraciats, els dolents són dolents amb ganes, visca el vici i la corrupció, etc... En fi... després de veure els 13 capítols de la primera temporada em moro de ganes de saber com continua... Aish...
• Fringe. Agent de la FBI que investiga situacions més o menys "paranormals" o, com a mínim, rarilles i que fan cert tufillo a conspiració, amb l'ajuda d'un científic sortit del manicomi i el seu fill superdotat. Sí, la fan al Plus, però a un ritme.... que no em vaig poder aguantar i vaig començar a baixar-me capítols. Fins que m'han donat el disgut de fer-la desaparèixer. On és el capítol número 15???? Perquè no el fan????
• The mentalist. Pavo molt intuitiu, amb dots de Sherlock Holmes, que fa malabarismes amb la ment de la gent, que té un trauma/història tràgica passada i que ajuda a la poli a investigar crims. Sí, la fan a la Sexta. Però tampoc vaig poder aguantar-me. Distreu i té punts divertits i originals. Bien. Per cert, ejem.... on és el capítol número 16? Perquè no em surt a l'emule???
• Leverage. Grup de lladres i estafadors que s'han passat al costat dels bons i fan "timos" per ajudar a bones persones que han estat víctimes del sistema, grans empreses contaminants, altres lladres, polítics corruptes, etc. És dolenta amb ganes. Però també distreu i té algun punt graciós.
• John Adams. Història-biografia d'un dels primers presidents d'EUA. Molt ben feta tot i que en John a vegades em posa nerviosa... Encara no he acabat de veure-la.
• Carnivále. Xula xula. Ara estic amb aquesta sobretot. Circ ambulant de frikis amb misteri inclòs.
• In treatment. Cada capítol és la visita d'un pacient al seu psicòleg terapeuta. M'he adormit a cada capítol. Què més puc dir? Suposo que no li he sabut trobar la gràcia... I això que el Gabriel Byrne té un morbooooooooooooooo....
  

I per últim, LA SERIE per antonomàsia. La SUPERSÈRIE.

LOST

Aquesta ja la seguia amb el Mico que n'és un fan des dels seus inicis. I ara ja estan fent la cinquena temporada. XULA. Més xula impossible. Ooooooooooooooooooooh! És la bombaaaaaaaaaaaa!!!!! Cada cap de setmana, divendres o dissabte, quan l'Èlia ja dorm, ens pillem unes pizzes i... capítol al canto. Un plaer, vamos.

LA VERITAT DELS TÒPICS...

O bé... lo poc que em podia imaginar jo que.... M'ENCANTARIA ESTAR DE PERMÍS DE MATERNITAT!!!!!!!!!!!!!!!! jejeje!!!! En serio. Abans de tenir l'Èlia estava convençuda de que el permís de maternitat se'm faria llarg i que m'avorriria i no sabria què fer tot el dia la nena i jo. De fet, fins i tot em feia por pillar una depre post part. Del rollo "tot el dia sola amb la nena, ara que és hivern i que es fa fosc tan aviat, sense fer res"... Pensava que m'agobiaria un munt.

Doncs no. Resulta que tots els tòpics són veritat: el temps passa volant i el permís es fa supercurt. I és que està resultant que aquesta vida em prova. No paro de fer coses, ja ho vaig comentar. Però la majoria no són obligacions, sinó oci i és que m'encanta viure a aquest ritme, d'aquesta manera. Ens aixequem de tranquis la nena i jo, anem porahí, veiem gent, fem cosetes, amunt i avall, a les tardes arriba el Mico de treballar, fem "família" i... àpala, a dormir! Ja ho sé, hi haurà qui li semblarà que és monòton... jo també m'ho pensava abans de trobar-m'hi i havent-ho vist des de fora. Però no... de monòton no en té res. La vida amb l'Èlia cada dia és una aventura.... us ho prometo!

I no tinc cap tipus de ganes de tornar a treballar. Però gens, eh? I que això ho digui jo, que he tingut èpoques de la meva vida que semblava una "workaholica"... Flipa. Abans de tenir la nena els hi deia a les companyes "el primer mes no estaré per res però, després, a partir del gener, si voleu enviar-me documents, trucar-me, etc., encantada de la vida". I ha estat totalment al revés. Durant el desembre encara vaig estar pendent dels temes del curro. Rollo "a veure què es cou". Però a partir de mitjans gener... No n'he volgut saber res de res de res... De fet, em pillava com una "urticària" només de pensar en la feina, jejeje! I m'he dedicat a fer-me la longuis. Si elles no diuen res, jo tampoc. Us juro que, si fos per mi, em pillava una excedència fins el setembre la mar de contenta, eh? Però no podrà ser... pffffffffffffffffff. Torno a currar el 14 d'abril. I ja em veig que hi arribaré amb una depre enorme només de pensar en deixar la nena i tornar al tajo... aishhhh!!!!

Total, aviso a navegantes: lliçó apresa. Alguns tòpics són veritat. Si teniu ocasió, allargueu el permís tot el que pugueu i prepareu-vos per gaudir d'una època xulíssima!!!!!

NO M'HO PUC CREURE!!!!!!!!!!!!!!!

Sense adonar-me he deixat passar gairebé un mes sense escriure al blog.... !!!!!!!!!!!!!??????????!!!!!!!.... Prometo esmenar-me. Tot i que em costa moooolt trobar un moment, aquest cap de setmana ens quedem a Barcelona i prometo dedicar una bona estona a posar-lo al dia. Aishhhhhhhhhhh..............!!!!!!!!!!!!!!!!!

GUARDERIA

Avui hem anat a veure una guarderia o llar d'infants per l'Èlia de cares al setembre que ve. Sí, avui. Encara que sigui gener, el món de les guarderies és una selva. En serio. En aquesta ja ens havíem quedat sense plaça però es veu que hi ha hagut una família que no ha matriculat al seu fill que ja estava preinscrit, ojo al dato, des de l'octubre!!!!!!!!!! Total, que ens van trucar ahir per si encara ens interessava. Vam dir que sí, avui hem fet el tour i demà hem de dir si "ens hi quedem" o què. I aquí ve la pregunta clau: PLIS, PLIS, lectores professores d'infantil, lectores mares de família amb experiència recent en guarderies, lectores amb familiars que van a la guarderia... HELP!!!! Què hem de tenir en compte, quins són els criteris que ens han d'ajudar a decidir? Zankiu!

INTENTANT POSAR-ME AL DIA...

Com podeu comprovar, m'ho he pres tan en serio que m'he matat a fer una gràfica amb l'evolució del pes de l'Èlia des de que va nèixer (visca l'excel!). Sóc rarota, eh??? Lo guay, però, és veure que ara porta un ritme de creixement fantàstic. És petitona, sí. Però creix bé. Alegria!

Des del 7 de gener que estic fent de mare full time. És a dir, el Mico va tornar a treballar i jo em vaig quedar "sola ante el peligro". I bé, hi ha hagut dies de tot. Alguns dies i algunes nits m'he agobiat molt. D'allò que tens la sensació de que no te'n surts i/o no ho fas bé. L'Èlia té molts mals de panxa i després dels àpats acostuma a posar-se inquieta i a plorar fins que no fa una o vàries glopades... Sort que sembla que, de mica en mica, en va tenint menys... I no fa gaire dies que ja tenim "permís" del pediatre per deixar-la dormir i que sigui ella la que es desperti i demani quan tingui gana. En fi... a poc a poquet...

Lo xulo? Tot lo altre. L'Èlia i jo fem un piló de coses juntes: anem a comprar, quedem amb amigues meves que també tenen nadons, passegem, anem a un taller de massatge per a bebés, anem a un grup de mares i fills del CAP, fem ioga post-part, ella m'acompanya a la perruqueria... Cada dia és una aventura!

I com és que escric tan poc al blog? Doncs perquè costa molt trobar un foradet per fer-ho. L'Èlia demana molt d'estar en braços i, amb el rollo dels mals de panxa, jo els hi dono. De moment no tinc massa por d'estar-la mimant més del compte. Total, que quan està desperta normalment la tinc amb mi, ja sigui donant-li teta (30 minuts mínim cada vegada), canviant-la (us prometo que un bebé d'amb prou feines 4 kg pot cagar mooooooooooooooolt), bressolant-la, xerrant-li, cantant-li... I quan està adormida he d'aprofitar per fer "lo bàsic": dutxar-me, fer el menjar, posar i treure rentadores... En fi...

Com ho porto tot plegat? Diferent del que em pensava... però això és un rollo que es mereix un altre post... :-))))

ARA MATEIX SÓC UNA YONKI DE...

Fa uns dies vaig llegir un post de la Van Hessa (hola guapa!!!!) titulat "Apasionarse o morir" en el que explicava que, segons ella, s'ha de ser una friki d'alguna cosa una vegada a la vida, com a mínim. És a dir, que és necessari saber apassionar-se. I jo primer vaig pensar que sóc més aviat una tia avorrida. Sip. Em costa molt apassionar-me realment per les coses... i gairebé sempre mantinc un tarannà més aviat "flemàtic". Vull dir que hi ha coses que em poden fer molta il·lusió però... obsessionar-me? viciar-me? esdevenir una friki d'algo? Rarament passa.

Però després vaig pensar en la meva primera passió: els llibres. Llegeixo, llegeixo, llegeixo... I no podria concebre una vida sense llibres. Però, en sóc una friki? No ho sé... Diguem que és una passió portada amb molta tranquil·litat... Vull dir que no és un puntazo, o una obsessió, sinó que els llibres han estat sempre presents a la meva vida des de que em van regalar El Zoo d'en Pitus als 6 o 7 anys.

Total, que vaig deixar l'anàlisi aquí. Decidint que dec ser una apassionada tranquil·la dels llibres. Vale.

Fins avui. Avui m'he adonat que m'ha passat una cosa que feia temps que no em passava: m'he obsessionat totalment per una cosa. Hi ha qui ho trobarà ridícul però mira, així estan les coses. Estic enganxadíssima (però molt i molt enganxada, eh?) a una sèrie de tv... juas, juas... Quina? Ara la Van Hessa caurà de cul perquè no és una de les seves preferides... Vale. Doncs ara mateix sóc una yonki de True Blood!!!!!!!!!!!!!!! Sip. Si fos un llibre no hagués dormit en tota la nit per acabar-me'l!

Resum ràpid de l'argument: vampirs. Un "món alternatiu" en el que vampirs i humans poden conviure gràcies a l'invent d'una sang artificial. Així, els vampirs decideixen "sortir de l'ataüt": fer pública la seva existència i intentar conviure en societat amb els humans.

I com és que això m'ha enganxat tant? Deixeu-me que us foti el rollo (va que avui tinc temps...). Jo devia tenir 8 o 9 anys quan, durant les vacances de Nadal, tv1 va programar unes pel·lícules de dibuixos animats cada dia al matí. Només en recordo una: una història de vampirs que em va marcar de per vida. Fijo. Em va quedar com una fixació contradictòria d'atracció i terror a les històries de vampirs que m'ha portat a llegir-me els llibres de Bram Stoker, Anne Rice, etc., i a tragar-me totes les pelis que se n'han fet per dolentes que fossin (Vampiros de John Carpenter, Blade, Van Helsing, Underworld...). Així doncs, no és extrany que m'apuntés de seguida a l'estrena de True Blood al Plus oi?

Vamossssssssssssssss! I tot i que sóc conscient que no és una sèrie excepcionalment bona, estic enganxadíssima. Vaig aguantar mirant la sèrie al Plus fins al tercer capítol. Campeona! La resta me'ls he anat baixant d'internet i cada matí en miro un. Ooooooooooooooooh! L'emoció d'esperar a mirar-me'l. I després, em passo el dia donant-li voltes a l'argument i/o repassant alguna seqüència. O torno a veure el capítol d'aquell dia. I miro de dalt a baix la pàgina web oficial. I busco qui és el cantant i quina és la lletra de la cançó de la portada. I em foto nerviosa quan l'emule triga massa a baixar un capítol. I comento amb una amiga el morbo que té el vampir protagonista. I m'he comprat, a través d'amazon, tota la col·lecció de 8 llibres en els que es basa la sèrie... juas, juas!

Veus? De tant en tant jo també tinc punts frikis frikis de veritat! Alegria!

PD. Us adjunto una foto del vampir protagonista. Perquè veieu quin morbo que té!

SOMRIURE

Avui l'Èlia m'ha fet el primer somriure "conscient". Aquest matí, quan la teníem a l'hamaca m'ha rigut unes quantes vegades!!!!!!!!!!!!!

LA TETA I LA LLUNA...

Avui, dia 9 de gener, l'Èlia ja pesa 3kg i 600 grams. Oléeeeeeeeeeeee! I per què ho poso al blog, això? Doncs perquè el tema del pes i de la lactància m'ha portat de cul des de que va néixer. Un veritable maldecap, vamos.

Al principi va perdre molt de pes i en guanyava molt poc. Després del règim espartà d'haver-li de donar teta i biberó cada 2 hores, vam passar a teta i biberó cada 3 hores. Després, a només teta cada 3 hores i avui... hem comprovat que el sistema "només teta" funciona!!! Que l'Èlia creix i s'engreixa com ha de ser. I a partir d'avui ja no cal posar-se estrictes en que sigui cada 3 hores a les nits. De dies sí, però de nits ja tenim "permís" per deixar-la dormir (i deixar-nos dormir a nosaltres mateixos!!!!) sempre i quan no ens passem de les 5 hores entre "toma i toma". Alegria!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ja us podeu imaginar lo cansats que hem anat, eh? Per això no he tingut gaire esma ni per escriure al blog... Sincerament, si avui el pes no hagués estat el correcte, m'hagués costat molt continuar "apostant" per la lactància natural. Això de no poder confiar en les pròpies tetes és molt fotut...

En fi... un varis relacionat amb el naixement i aquest primer mes de l'Èlia:

1. Una part de mi enyora estar embarassada i tenir l'Èlia a la panxa. Curiós, eh? Qui ho hagués dit!!! Sabeu què trobo a faltar més? Notar-la com es movia dintre meu.... El ritual de dir-li coses cada vegada que em posava crema a la panxa abans d'anar a dormir i notar que ella es movia sota la meva mà...
   
2. Sabeu què no vaig explicar del part? La sensació de benestar que tenia cada vegada que s'acabava una contracció de les que feien mal. Era com una sensació d'alleugeriment brutal. Com un xute. Fa molt de temps que vaig deixar de fumar i mai m'he col·locat amb res més fort que la maria o el costo però us juro que la sensació d'acabar-se una contracció era com la primera calada del primer piti del dia. Un colocón, vamos.
3. Curiositat: a la clínia és evident que no poden empollar-se els noms de tothom a qui atenen. Amb tot, és necessari dir-li "mami" a la mare i "papi" al pare de la criatura? Cada vegada que s'adreçaven a mi com a "mami" m'agafava una grima...
   
4. Vist com va anar el part, sembla ser que lo d'un part natural hagués estat impossible. M'alegra, doncs, que tot i que vaig renunciar-hi sense saber el que passaria, tampoc ho hagués pogut mantenir. A més, segurament el fet de no portar epidural hagués implicat una cesària. Ara el que em porta de cap és saber si en futurs embarassos pot tornar a passar el mateix... En aquest cas, renunciaria a anar a la Maternitat i repetiria ginecòloga i clínica.
   
5. Sabeu que l'amor de mare no és automàtic? Com a mínim en el meu cas. He passat lentament de babejar i al·lucinar amb la meva filla a... estimar-me-la un munt! En un mes, sense saber com, ja no puc concebre la vida sense ella. Encara babejo i al·lucino però ara hi ha quelcom molt més profund.
6. El permís de paternitat hauria de ser, com a mínim, de 2 mesos. En serio. El Mico ha pogut estar amb nosaltres fins el passat dia 7. 5 setmanes sense haver d'anar a treballar combinant permís i vacances. I sabeu com ho he agraït???? Sincerament, olé los huevos de les dones que s'ho han hagut de fer / s'ho fan soles.
   
7. Depressió post part? De moment no però ara em queden 3 mesos aproximadament per estar sola a casa amb l'Èlia. I tot i que no tinc cap ganes d'anar a treballar i deixar-la amb un cangur o a la guarderia, també em noto que estic molt "monotemàtica". I això em ralla una mica. M'esforço per sortir i intento quedar amb gent però clar... De moment, per lluitar contra l'avorriment i per obligar-me a ampliar les mires ja m'he fet una llista de coses a fer durant tot aquest temps. I m'he buscat activitats: m'he apuntat a unes sessions de post-part que fan al lloc on feia ioga per embarassades. Farem exercicis, aprendrem a fer massatges als bebés i intercanviarem penes i alegries...

Ara l'Èlia ja pràcticament somriu. I et mira i s'adona que hi ets. Una mirada seva i t'oblides de totes les hores que no has dormit.