31 d’octubre 2007

CUINETES I CURRO


En sabeu de cuinar? Jo no gaire. Tinc poc temps, poca imaginació i poca memòria per la cuina i clar... Així no fem res de bo... jejeje! De totes maneres, ahir em van ensenyar a fer una amanida i una vinagreta molt i molt bones i he pensat que millor deixar-ne constància en algun lloc. És que d'aquí a uns dies voldré fer-les i ja no me'n recordaré de res. A més, així ho comparteixo.


Amanida:


  • Opció 1: barreja de verds (rollo bossa d'aquestes que venen al supermercat) + fruits secs (avellanes i ametlles) + formatge en pols (del de pizza) + mandarina.

  • Opció 2: barreja de verds + salmó fumat tallat a trossets.

Vinagreta: Oli d'oliva + vinagre de poma/sidra + pebre + sal + sucre + kiwi. Tot passat pel minipimer. És molt bona!!!!!!!!


Què us sembla? Si ho feu ja em direu si us ha agradat.


En un altre ordre de coses.... Feu pont? Jo no. I molt serà si no he de currar des de casa demà o el cap de setmana també... I a més, porto una mala llet... La meva jefa sí que fa pont. Després d'haver estat dos dies fora en un viatge que m'he currat jo i al que hauria d'haver anat jo. Però m'he quedat aquí sense que ningú m'hagi donat cap explicació lògica del perquè.


I després la molt guarra em diu que pel 5 hem de lliurar una cosa a un client i que ella fa pont. I m'ho diu en plan "aish, és que ja tinc els bitllets agafats, amb lo malament que em va fer pont perquè, clar, tenim tanta feina... però com que ja ho tinc tancat...".... PUTA!


Sabeu quin és el problema de fons? Doncs que no ha sortit cap oferta de curro lo suficientment decent com per enviar-hi un CV i que fa unes quantes setmanes que estic de molt mala hòstia amb la feina. És a dir, la meva manera d'enfocar el tema ha canviat qualitativament. Abans rajava una estona però la mala llet se me n'anava de seguida. Ara no. Ara estic estructuralment emprenyada. Em direu que sóc una amargada i estaré temptada de donar-vos la raó. Evidentment, això no és sostenible... Problemes relacionats? La progesterona de les pastilles que m'estic prenent de cares a l'operació que m'està trastocant + la indeterminació sobre què vull ser quan sigui gran + etc.


Vale: Ooooooooooooooooooooooommmmmmmmmmmmmmmmm!

29 d’octubre 2007

NOVES CLASSES PRIVILEGIADES



Ja ho sé. El títol del post és un rollo. Però deixeu-me que m'expliqui i veureu com tothom hi té quelcom a dir. Us explicaré el cas de dues amigues:
  • La N es va quedar embarassada fa cosa de 2 anys. Va tenir un embaràs còmode i sa. Sense grans problemes. Es va trobar bastant bé durant tot el temps i, al 7è mes, va decidir que ja en tenia prou de treballar. Va anar al metge, li va dir que tenia ciàtica, i es va agafar una baixa fins que nasqués la criatura. Una vegada va haver tingut la seva filla, i acabat el permís de maternitat (16 setmanes), es va acollir a una excedència d'un any. Quan la nena ja tenia un any i 4 mesos la va portar a la guarderia i se'n va tornar a treballar. Amb reducció de jornada i totalitat del sou. Això sí.


  • La A es va quedar embarassada l'any passat. Va tenir un embaràs còmode i sa. 7 dies abans de sortir de comptes sortia del curro a les 9 del vespre. L'endemà ja no va anar a treballar perquè no s'acabava de trobar bé i va parir el dia següent. Després de 3 mesos, ha tornat a treballar en una fòrmula creativa: treballa full time 3 dies a la setmana i està de permís de maternitat els restants. Així fins que la nena tingui 6 mesos. Després, si vol i l'empresa hi està d'acord, podrà reduir-se la jornada. Amb reducció de sou, això sí. Excedència??????
Test: endevineu quina de les dues és funcionària.

Per què el títol del post es diu noves discriminacions? Doncs perquè en l'àmbit de la conciliació de la vida personal i professional s'està creant una realitat dual al nostre país. L'administració pública, partint d'un suposat deure de ser exemplificadora i suposant que les empreses privades li seguiran el pas, ha establert un sistema de privilegis del que sols se'n beneficien els/les funcionaris/es.

Per què? En el fons, el que s'ha volgut és assegurar el vot d'una administració que, recorde-m'ho, és inoperant, ineficient i mediocre. De bons funcionaris n'hi ha ben pocs, creieu-me. I més enllà d'això, no s'ha aconseguit res més. Les empreses privades, en realitat, no li han seguit el pas a l'administració i els treballadors/es continuem conciliant poc i malament. És just que la N tingui més drets pel fet de ser funcionària? És just que la seva "ciàtica" l'haguem pagat entre tots, amb una seguretat social que va com va? És just que ella hagi pogut tenir una ciàtica mentre que la A ha hagut de treballar fins l'últim dia, a risc de veure perillar el seu lloc de treball? És igualitari que una persona continui cobrant la totalitat del sou mentre que l'altra veu com se li redueix la part proporcional a la reducció de jornada? Quants pares de l'empresa privada s'han pogut agafar una part del permís de maternitat sense que els hi hagin posat mala cara? Etc.

En fi. Ja sé que el to del post és diferent al que utilitzo habitualment. Però és que estic encesa. Porto tota la tarda arreglant un manual que repassa tots els drets i serveis als que hauríem de tenir accés els treballadors i les treballadores en matèria de conciliació.... JUAS, JUAS, JUAS... I com més va, més m'encenc.


Normativa bàsica de referència (per qui vulgui consultar com està el tema):

  • Llei 6/2002, de 25 d’abril, de mesures relatives a la conciliació del treball amb la vida familiar del personal de les administracions públiques catalanes i de modificació dels articles 96 i 97 de1 Decret legislatiu 1/1997.
  • Llei 18/2003, de 4 de juliol, de suport a les famílies.
  • Ley Orgánica 3/2007 de 22 de marzo para la igualdad efectiva entre mujeres y hombres.
  • Ley 39/1999, de 5 de noviembre, para promover la conciliación de la vida familiar y laboral de las personas trabajadoras.

26 d’octubre 2007

FOTOS XULES

Perquè és divendres i perquè m'agraden i perquè...


















25 d’octubre 2007

CAFÈ I PERSONALITAT



M'han regalat una cafetera d'aquestes del sistema Nespresso. Cada vegada que la miro penso en en George Clonney dient lo de "What else?...", jejeje! Conyes a part, el cafè està molt bo. Just quan m'estava plantejant tornar a deixar el cafè, ara de forma definitiva, va i em regalen la cafetera... Bueno, ja en tornarem a parlar d'aquí a uns anys, doncs.


Ahir vaig anar a la botiga de Nespresso a Passeig de Gràcia a comprar les càpsules amb el cafè... Aish, quin fàstic. Mira que n'hi ha de gent pija a Barcelona, eh? Senyors i senyores de mitjana edat, amb pinta de cirurgians, trajo impecable o polo lacoste, bolsos loewe... brrrrrrrrrrrrr.... A més, la botiga va de "som rollo selecte" i els floreros que t'atenen aprofiten per intentar endinyar-t'ho tot. I jo, com que no tinc massa personalitat*, vaig sortir d'allí havent comprat la última promoció per als "nou vinguts" (rollo secta): un fotimé de càpsules de tot tipus de cafè posades en una caixa moníiiiiiissima... En fi...


Evidentment, no penso tornar a trepitjar la botiga. D'aquí a 2 anys, que és el que trigaré a pulir-me tot el cafè que vaig comprar ahir, ja faré la comanda per internet.



*Aquesta afirmació no és gratuïta: a mi sempre aconsegueixen col·locar-m'ho tot. Sóc d'aquelles persones que no saben dir no. Així, per evitar comprar coses que sóc conscient que no necessito em dedico a esquivar-les. Per exemple: he deixat d'anar a vàries perruqueries on em volien vendre tot tipus de potingues pel cabell, he deixat d'anar a la fisioterapeuta perquè em va intentar endinyar una espècie d'homeopatia feta de calostre de ballena (en serio!), etc. De totes maneres, el tema botigues és més senzill, no hi entro i punto.

23 d’octubre 2007

FER MARRANADES EN PÚBLIC



Ahir vaig anar a dinar a un restaurant que hi ha al costat del curro amb una companya de feina. Mentre xerràvem de com ens havia anat el cap de setmana vaig veure de reüll a una parella que, davant de la porta del lavabo, començava a petonejar-se i magrejar-se a base de bé... Si. Allà mig. Entre el meu primer i segon plat. Ben arrambadets l'un amb l'altra, ell li va agafar fort el cul, ella va posar les seves cames entre les d'ell, el morreig era espectacular, ell li va començar a petonejar el coll, etc. Us en feu una idea, no? Ho van deixar estar quan el lavabo de noies va quedar lliure. Ella hi va entrar i ell va sortir fóra del restaurant a esperar-la. La veritat és que jo els tenia de reüll però la meitat del restaurant, els veia sense haver de mirar... Sí, un dinar entretingut. I això que el restaurant és d'aquests de menú a 10€...


En fi, a mi no em va molestar. Si s'haguessin començat a treure la roba, sí que hagués flipat en colors però... molestar-me? No. Deu ser la vena voyeurista que gasto. Aquestes coses no m'ofenen. El que sí que passa, però, és que al·lucino de que la gent tingui la capacitat de fer marranades en públic sense immuntar-se. Digueu-me reprimida però jo em moriria de vergonya. Sóc totalment incapaç d'anar més enllà del tradicional morreig de discoteca: fosc i alcohòlic. La resta, en privat.


Crec que una cosa és el morbo aquell de si t'atrapen: els lavabos de la facultat, el picadero del poble, etc. I una altra és muntar-t'ho en públic. Directament. Em seguiu? Aleshores, la meva pregunta és: heu fet marranades en públic alguna vegada? I què tal? M'estic perdent algo?

22 d’octubre 2007

COMPARTIR PIS


Una de les millors experiències que m'ha aportat el fet de ser una "expatriada" (és a dir, haver baixat a Barcelona a estudiar i haver-m'hi quedat) ha estat compartir pis. Durant 6 anys vaig viure amb la N. i l'E. i, més enllà de compartir espais físics, vam compartir emocions, experiències, aventures, sensacions... En algun moment d'aquests 6 anys elles van ser més família meva que la meva pròpia família, el meu puntal, la meva força. Les unes per les altres.


Podria explicar-vos 1000 aventures i 1000 rialles. Barbaritats d'aquelles que només es fan amb vint-i-pocs. Novios, juergues, llogaters, examens...


Avui sopo amb elles. Amb el temps ens hem allunyat les unes de les altres i els 6 anys van acabar en desbandada. Van sorgir algunes tensions, alguns marrons, alguns retrets que, de fet, van ser inevitables. Fer-se gran vol dir créixer i canviar... Amb tot, el carinyo perdura. I, sobretot, perdura el valor a tot allò compartit, a la vida viscuda conjuntament. Per això avui sopem juntes. Ens explicarem les darreres novetats, algunes alegries i alguns disgustos. Comentarem la jugada. I acabarem la nit recordant somrient aquella vegada que teníem examens i que...

21 d’octubre 2007

ALZHEIMER


Des d'ahir que la crònica política i social dels diaris s'ha omplert d'aquesta paraula, Alzheimer. I tot arrel de que en Pasqual Maragall ha fet públic que n'és malalt. No vull entrar en l'anàlisi política. Ni tampoc dir més o menys el mateix que ja han dit altres persones i que comparteixo en gran mesura. Del que vull parlar és de la malaltia...


Fa uns mesos vaig veure morir una persona. Va ser la fi d'un procés degeneratiu que havia començat 13 anys abans i que havia portat per títol Alzheimer. Al principi s'oblidava de fer el sopar. Després va tenir una fase agressiva. Després es va oblidar de tothom. Després va deixar de parlar. Després de caminar. En algun punt se li va haver de posar bolquers. Més endavant se li va haver de fer papilles. Feia temps que se li havia de donar el menjar. Al final estava enllitada la major part del temps. Li van sortir llagues. Se li havien de fer cures. Es va aprimar moltíssim. Va entrar en coma. I es va morir. I tot això en 13 anys.


Quin panorama eh? Us imagineu això viscut per la família més directa? Dir-vos que va ser una agonia seria dir-vos molt poc.


El més fotut? Doncs que tant la persona com la família no es van poder acollir a res. Ni Llei de la Dependència (aprovada a 30 de novembre de 2006 però en lentíssim desplegament), ni Llei de Serveis Socials (aprovada el passat dia 11 d'octubre), ni servei públic d'assistència domiciliària... Les úniques ajudes? 4 duros que no servien per treure l'angoixa a ningú, bolquers i medecines gratis. Res més...


Que la gent fa anys que es mor d'Alzheimer és un fet. Que l'Alzheimer és una soberana putada, també. Però fa especial ràbia que avui tots els diaris tinguin un apartat de "Què és l'Alzheimer i com es combat". Collons, què passa? Que ningú ha patit Alzheimer abans d'en Maragall? I també fan ràbia paràgrafs com el que apareix a El Periódico:


"El diagnóstico fue confirmado la pasada primavera en el Hospital General de Massachusetts, en Boston. Maragall acudió a este centro de referencia mundial en la investigación del alzhéimer acompañado por la neuróloga Teresa Gómez Isla, que a partir de ahora dirigirá su historial clínico en Barcelona. La doctora, que coordina el Laboratori de Recerca del Alzhéimer del Hospital de Sant Pau, cursó parte de su especialización en esta dolencia en el citado hospital de Boston."


A la persona que jo vaig veure morir, cap metge del servei públic de salut de Catalunya la va acompanyar a EEUU. No va tenir opció a cap diagnòstic precoç per part de cap centre de referència mundial. És ben bé que la salut continua sent una qüestió de butxaca, eh? De que siguis "algú"... Quan l'estàs palmant tant li és si ets de dretes o d'esquerres... La qüestió és que tinguis el nom i les peles perquè se t'obrin les portes als millors tractaments, als millors metges i si poden ser internacionals millor. Quina vergonya, eh?
I això no vol dir que no em sàpiga greu lo d'en Maragall, eh? Realment, l'Alzheimer és una putada com una catedral i suposo que tant ell com la seva família ho deuen estar passant malament. Fent-se'n a la idea. Intentant afrontar-ho amb enteresa. Sincerament, espero que tingui sort. Que pugui frenar la malaltia com més temps millor. I que sigui un procés poc traumàtic. El més fàcil possible. Tant és qui és o qui hagi estat. Ningú es mereix l'Alzheimer.

19 d’octubre 2007

COSES MERAVELLOSES

Feia dies que volia buscar aquesta cançó per internet. Estic segura que us sonarà: és d'un anunci de televisió que, aquestes dies, posen molt...


free music


La cançó és de la Gianna Nannini. Es diu "Meravigliosa Creatura" i en la seva versió original era una mica més moguda... Però a mi m'agrada aquesta.

PD. També feia dies que volia provar un format alternatiu al Youtube a l'hora de posar música al blog. A veure què tal el Deezer...

17 d’octubre 2007

LEÓN

La catedral de León

El palau episcopal d'Astorga, de Gaudí


Castrillo de los Polvazares


El Musac

Ens va fer un solet boníssim tots els dies i vam veure coses molt i molt xules. A la Catedral, enmig del Barrio Húmedo, hi estan restaurant els vitralls. Els de la zona nord són més aviat blavosos mentre que els del sud tenen colors més càlids: vermells, grocs, taronjes... Vam anar de tapeo i vam anar al Musac, el museu d'art contemporani. Hi havia una exposició que portava per títol Existencias i que combinava la fotografia, la pintura, els montatges de vídeo... Algunes de les obres eren espectaculars! També vam anar a Astorga i el palau episcopal va ser una sorpresa. Gaudí enmig de Castella (tot i que els de León et diuen que allò no és Castella, aviat començaran amb el Freedom for León...). Vam anar a Castrillo de los Polvazares, al restaurant Cuca La Vaina, a jalar un Cocido Maragato. Vam anar a buscar bolets però no en vam trobar, encara no havia plogut prou... I, en definitiva, ens ho vam passar molt bé. Val la pena.

MÉS DEL MATEIX

Vale. La regla ja m'ha vingut. Alegria.

Truco a la ginecòloga i la infermera em diu: "Ah, d'acord. Així doncs, truques per fer-te l'operació al desembre, no?"

!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!??????????????????????????

No. Pot. Ser.

16 d’octubre 2007

MASSA INFORMACIÓ


Aquest post és una mica TMI (Too Much Information), aviso d'entrada. Per tant, si seguiu llegint després no em vingueu dient que com puc explicar aquestes coses...

Allà va: estic del rollo de la regla i del pòlip fins els nassos. En serio. Resulta que he d'esperar a que em vingui la regla per poder trucar a la ginecòloga perquè em doni dia i hora per lo de la histeroscòpia (crec que s'escriu així) per treure'm el pòlip. És a dir, fins que no em vingui la regla, no es posa tot en marxa. I la regla no m'acaba de venir... arrghhhhhhhhhhhh!

Sí, ja ho sé, ja ho sé. Em direu que sóc una impacient. Però és que no hi ha res que m'agobii tant com tenir pendents temes d'aquests de salut i anar-los arrossegant. Si fos per mi, això ja m'ho hauria tret de sobre fa setmanes. I no. Aquí estic. Esperant que em vingui la regla.

I lo més fotut? Doncs que sé que és només qüestió de dies. I com ho sé? Doncs perquè abans que em vingui la regla sempre tinc com una espècie de mini pèrdua que m'avisa que, en dos o tres dies, em vindrà. Vaig tenir la mini pèrdua dissabte i aquí estic. Dimarts. I com una rosa, tu! Vale. Potser només és qüestió d'hores. Però és que n'estic fins els nassos d'esperar. En serio.

A més, no saber exactament quan m'operaran és una merda perquè no puc programar res de la feina... Aishhhhhhhhhhhhhhhhhhhh! Hauré de començar a fer ioga...

11 d’octubre 2007

UN MUNT DE COSES!!!!


Avui és com si fos un divendres: estic cansadíssima de tota la setmana i no tinc gens de ganes de treballar... jejeje! Bueno. Que consti que ja m'he tret del damunt el més urgent i per això ara estic aquí, fent un post amb el munt de coses que fa dies que vull explicar i entre una cosa i l'altra...



  • Lo de Guadix està essent una experiència "religiosa". En serio. Més enllà dels vols i de les anades i vingudes, estic aprenent un munt. Sabeu que l'atur de la comarca és gairebé del 30%? Que l'atur femení és de més del 37%? Perquè us en feu una idea, a Catalunya, la taxa d'atur global és del 6,5%, i del 8% en el cas de les dones. Es tracta, doncs, d'una zona MOLT deprimida. I això es nota. Estan fets caldo. En serio. Veus la gent vivint d'una manera... I després veus coses curioses: per exemple, ningú porta casc anant en moto. Ja sé que pot semblar una xorrada però... quan de temps fa que aquí tothom va amb casc? En definitiva, tot això per explicar-vos que és una realitat molt diferent a la que estem acostumats i que, a vegades, des d'aquí és difícil entendre. Així, moltes vegades quan parlem de fons europeus, de compensació interterritorial i de qui paga més impostos hauríem de tenir en compte que, realment, les coses pinten molt malament en segons quins llocs.

  • En un to més lúdic... Què fareu aquests dies? Nosaltres.... tatxín tatxan.... Anem a León!!!! Si algú es preguna què se'ns hi ha perdut: un amic. Que viu aquí però és d'allà i anem a passar els dies a casa de sa mare (a qui he comprat un plat de ceràmica que fliparà...jejeje!). Jo aquella zona no la conec de res.... I tinc ganes de veure-ho. A més, la catedral de León em va entrar a la selectivitat i ja seria hora de que li donés un cop d'ull, no?

  • Ahir vaig tenir una conversa super interessant amb el cappo dei tutti cappi, the boss, el jefe, el chulo, el amo, el macho alfa, el baranda, etc. Vam estar parlant de temes de gestió dels RRHH de l'empresa i em va fer alguns comentaris molt sucosos... I el més important, va reconèixer que amb el tema de l'assetjador s'havien equivocat des de bon principi. Que l'havien hagut de fotre fóra molt més aviat. Bien.

  • Recordeu que vaig dir algo sobre practicar el francès en el meu post dels premis? Doncs bé, us poso 2 vídeos del Youtube d'un senyor que es diu Georges Moustaki i que té cançons meravelloses amb les que vaig créixer. A veure què us semblen. És un estil molt hippy, molt cantautor dels anys '70 però a mi m'encanta. Poesia en estat pur. A casa hi havia un disc seu i cada diumenge el posàvem a tot taco.




Ma solitude (la meva solitud)





Le Meteque (l'estranger)


10 d’octubre 2007

PREMIS NOBEL


Síiiiiiiiiiiiiiiiiiii! Alegria! No us n'heu assabentat? M'han otorgat el Premi Nobel de Literatura per la novel·la aquesta que vaig publicar l'any passat i ara, a part de ser reconeguda i valorada mundialment, em podré retirar i viure dels meus llibres la resta de la vida.... Eh que bé????


Vale. Ni en el millor dels meus somnis.


El Premi Nobel de Literatura haurà d'esperar una mica. Més que res, a que em decideixi a escriure alguna cosa i que resulti que sigui bo, i que algú ho valori, i que m'ho publiquin, i que....


Amb tot, per començar i per anar-me donant ànims, la Joana ha decidit otorgar-me el Nobel dels Blogs.... I m'ha fet un munt d'il·lusió!!!! Sobretot, i amb la mà al cor us ho confesso, perquè des de que estic amb el cuento del blog sempre m'havia sentit una mica pàries... Sip... Veia passar de llarg els memes i jo allà, de puntetes, dient "i jo?, i jo? i jo?".... I res. Però, per fi, ha arribat la meva hora! (Rollo "a todo cerdo le llega.... ejem...") I algú em dóna un Nobel, sobretot pel meu sentit de l'humor... I això segon és com una broma amb mi mateixa perquè sempre he pensat que tinc un sentit de l'humor més aviat escàs i una mica raro... Però bueno. Això es mereixeria un altre post i ara toca el tema Nobels...


Al gra. Les responsabilitats que implica ser objecte d'un premi tan xulo són les següents:


  1. Ser nominada o nominat, implica escriure un artícle fent públic el premi i citar el blogger que t'el concedeix, amb l'enllaç corresponent.

  2. Escollir 7 bloggers que et cridin l'atenció pels seus escrits i/o personalitat i deixar un comentari al seu blog perquè tinguin notícia de que els has escollit.

  3. Exposar els motius pels que els nomines.

  4. Molt important: en aquest blog se't nomina perquè ho mereixes i perquè vegis lo bé que has sortit de la nominació, ara sols has de nominar-ne 7 tu.

Per una espècie de vocació anàrquica rara i perquè això és el meu blog i faig el que em dóna la gana, he optat per no seguir estrictament les normes i nominar-ne menys de 7. A més, també us dic ara que això no és ben bé una nominació. Sinó que és una espècie de reconeixement al blogs que miro i a les persones que, al seu darrera, m'ensenyen coses noves, em fan riure i comparteixen una mica de la seva vida amb mi.


Doncs bé, without further ado, dir-vos que:


  • Moltes gràcies Joana per un blog coherent, crític, compromès, fort, que a la vegada és sensible i que m'obre la porta noves maneres de veure i pensar les coses que ens envolten.

  • Moltes gràcies Miskah per ser tan valenta i per la confiança i per ser-hi i per ser molt semblant a mi en moltes coses i per...

  • Moltes gràcies Núria per l'alegria, la marxa i la frescor que transmet el teu blog. La mainada petita ja no fa tanta por gràcies a tu.

  • Moltes gràcies Barbara per ensenyar-me la meva Girona amb una altra mirada. I sobretot, per donar-me l'oportunitat de practicar el "gavatxo"...jejeje!

  • Moltes gràcies The Book Bitches per ser irreverents, escandaloses, vicioses i xungues. Encara que no ho sàpiguen, la Harlot i la Vicious Trollop són les que em van enganxar al món dels blogs!
Senyores, és un plaer!

07 d’octubre 2007

ALGUNES FOTOS RELAXANTS...


... per començar la setmana.





05 d’octubre 2007

"L'APAGÓN ANALÒGIC"

Diu el Mico que avui farem "l'apagón analògic", com els andorrans... Que ara que tenim la TDT i el Digital Plus, a la merda la televisió convencional... A mi em fa molta gràcia. Avui han vingut a instal·lar el Plus i està com un nen amb sabates noves...jejeje!












De totes maneres, he de reconèixer que jo també estic la mar de contenta. He descobert que hi ha un munt de canals de sèries i que, a partir d'avui, fan la segona temporada de Roma!!!!!!Alegria! Ara sí que no sortirem de casa....jejeje!

04 d’octubre 2007

SÓC I SERÉ SEMPRE DE POBLE...

... per molts viatges que faci, per molt que visqui a Barcelona... no deixaré mai de ser de poble...


Poseu-vos en situació: Guadix, 3 de la tarda. Trobo un bareto amb una terrasseta on dinar. Demano un plat combinat 100% colesterol (llom, ou ferrat, patates fregides i pebrot) i una cervesa sense alcohol. M'assec a la terrasseta. Em porten la birra i un plat amb patates xips i un entrepanet petit amb llom, pebrot i una cosa que sembla ou ferrat. I jo clar, m'ho començo a jalar que estic morta de gana... Fins que penso: "quina noció més estranya té aquesta gent dels plats combinats. Que petit. Amb això em quedaré amb gana". I quan apareix el cambrer li dic que si-us-plau si em pot tornar a portar la carta. Que amb només allò em quedaré amb gana.


I el cambrer que em mira i em diu... ejem... "ez que ezto é la tapitá señoritá. Que lah ponemóh con la cerveza. Ahora viene er plató"....


....... JUAS, JUAS, JUAS!!!!!!!!!!!


Per favooooooooooooooooooor! Vaig començar a riure com una boja dient-li que "esto es la falta de costumbre"... El tio encara riu.


No és que tinguin una noció estranya dels plats combinats, no. El que tenen és una noció estranyíssima dels aperitius!!!!! Una "tapita"?????!!!!! Amb 2 d'aquells jo ja hauria dinat!!!! jejeje!


La veritat és que després em vaig adonar de que havia obert la boca massa ràpid. Si m'hagués parat a pensar un moment m'hauria adonat que el llom de l'entrepà era adobat. Que lo blanc no era ou sinó mayonesa. I hagués recordat que a Andalusia et donen tapes amb les begudes...


Ai senyor! És que quan em surt la vena aquesta de poble...