27 de juliol 2007

DV: DIVENDRES DE VARIS 8

Divendres, divendres, divendres, divendres... mmmmmmmmmmmm....

1. Tinc molta i molta son.

2. Definitivament començo vacances dimarts. Em queda per enllestir una cosa i, com que no marxem fins el dia 3, doncs no em ve d'un dia. Ja ho recuperaré per l'altra banda... És a dir, faré vacances de l'1 al 29 d'agost... FIESTA LOCAAAAAAAAAAAAAAAAAA!

3. Exacte: el dia 3 marxem a Costa Rica!!!!!!!!!!!! La veritat és que encara no me n'he fet gaire a la idea... Suposo que, per manca de parar-me a pensar-hi un moment, em tocarà córrer els últimes dies amb tots els preparatius a mitges... Bueno. Amb filosofia i sense estressar-me.

4. Ja li hem trobat cangur a la Saigon per vacances: el Tato!!!!!!! És a dir, el meu cunyat. No sé per qui patir més si per la Saigon o per ell...jejeje! Pobreta Saigon no vull pensar en les perreries que li faran entre ell i els seus companys de pis... Pobret Tato, la Saigon el farà parar boig. Sort que el pis on viu és gran i si es posa a miolar en plan boja la pot tancar al menjador lluny de les habitacions... jejeje! La veritat, és que, siguem realites, la Saigon no és una gata com per deixar-la a casa de ningú. Vull dir que amb lo hiper-dependent que és i el merder que munta quan miola en plan heavy... De totes maneres, com que en aquell pis hi viu un munt de gent segurament estarà més acompanyada que no pas a casa nostra... Potser després no voldrà tornar a casa... Plis, creueu els dits amb mi perquè tot vagi bé.

Bon cap de setmana!

25 de juliol 2007

CARA I CREU


Cara:

Us agrada la meva càmara de fotos nova????....!!!!!.... La vaig anar a comprar ahir i encara no he pogut posar-m'hi a "jugar" una estona però estic contentíssima... Com una nena amb sabates noves! Aquest vespre, un amic meu que hi entén un munt en fotografia i càmeres, em donarà unes quantes classes pràctiques... A veure si aprenc a fer bones fotos d'una vegada!

Creu:

Aquest matí el Mico m'ha despertat dient-me que la llum havia arribat durant la nit. M'he llevat i mentre m'estava dutxant ens hem tornat a quedar sense... Què voleu que us digui? Estic bastant, bastant, bastant cabrejada. A part de totes les molèsties de tipus "pràctic" començo a preocupar-me de veritat i a pensar que estem anant de mal en pitjor: aeroport? renfe? energia? És que no és només el rollo de la llum i que ara m'hagi tocat el rebre a mi, sinó que algú recorda totes les persones que ara fa un any es van quedar tirades a El Prat? I les rodalies de renfe, que fa pànic només de pensar que has de fer un trajecte? És com una sensació de fàstic immens veure que tothom s'escaqueja, ningú assumeix responsabilitats ni iniciatives, ningú lidera res, ningú paga per les coses que van malament, a ningú li cau el pèl, ningú fa la feina ben feta de veritat, etc. I no, el cabreig no ve de no haver pogut veure el final de Ventdelpla ahir la nit... juas, juas!

24 de juliol 2007

A LES FOSQUES...


... Bueno. Jo sóc una de les 80.000 persones de Barcelona que encara no tenen llum... ejem... I a casa meva, com que és una casa nova, tot és elèctric... ejem... sip... Aquest matí encara m'he pogut dutxar amb aigua calenta perquè devem tenir un escalfador amb molta capacitat però com això duri gaire més... En fi...

Ahir a la nit va ser divertit. Gràcies a la febre de les espelmes d'IKEA, a casa nostra hi havia més ciris que a Montserrat... Vam estar jugant al Carcassonne (apunteu-vos que li vaig fotre una pallissa al Mico, pobrissó...) i vam estar ideant nous formats de canelobre: el canelobre - llauna de cervesa, el canelobre - plat damunt de la làmpara de la tauleta de nit, etc.

Avui, però, la cosa ja no és tan divertida. Pixar a les fosques no té cap emoció. La nevera no funciona i es podrirà tot. Tele? Tele? Tele?

Bueno. Suposo que només em queda la paciència. Altres temes:

- Gràcies Miskah i Núria pel suport la setmana passada i per les felicitacions d'ahir. Encara que sembli estrany, el suport es va agraïr molt.

- Estic del curro fins els collons. Avui li he dit a la jefa que estic cansada, que n'estic tipa i que només me'n vull anar de vacances. És que aquest cap de setmana passat vaig haver de treballar per culpa de lo malament que s'ho monta un dels jefes i això va ser la gota que ha fet vessar el vas. No puc més.

- Ahir vam anar a mirar càmares de fotos. Què us sembla una Lummix FZ8? Alguna opinió? És una compacta digital però de les bones. Amb òptica Leica. Miskah: ja sé que no és una reflex però és que jo no hi entenc tant en fotografía com tu... I per gastar-me una pasta en quelcom que no sé aprofitar...

Apa siau. Fins ara!

22 de juliol 2007

6 ANYS



Avui el Mico i jo fem 6 anys!!!!!!

Mico, t'estimo un munt i vull celebrar molts i molts més anys amb tu. La vida al teu costat és molt més bonica i més amable... La vida al teu costat és immensament millor.

Potser aquest any més que els altres:

You see everything, you see every part

You see all my light and you love my dark

You dig everything of which I'm ashamed

There's not anything to which you can't relate

And you're still here

17 de juliol 2007

SER DE PEDRA


Just quan et penses que comences a ser de pedra i que no tens emocions, passen coses que t'impressionen i que no et pots treure del cap....


Una persona que em coneix de petita i és com si m'hagués parit, sempre ha dit que sóc molt sensible i impressionable, i sempre ha actuat en conseqüència, evitant-me les coses lletges de la vida, protegint-me potser fins i tot en excés... Jo sempre he pensat que eren històries que es muntava ella, que s'havia fet una imatge de mi i d'allà no en sortia... En fi, la meva opinió sempre ha estat que ni sóc tant sensible ni tan impressionable. Al contrari, a vegades m'he preguntat a on tenia les emocions... A vegades m'he pensat que m'havia convertit en una persona seca, incapaç d'emocionar-me, de sentir les coses... Una persona de pedra.

Bueno. Doncs avui estic feta una mica una merda. Serà que haurà resultat que no sóc una pedra, al cap i a la fi.

Per què? Ho explico a continuació però primer avisar que no ho explico tot (per una privacitat que no és només meva) i que no és agradable. Qui tampoc sigui una pedra que es quedi aquí i que no es preocupi. En pocs dies se m'haurà passat.

Aquest cap de setmana s'ha mort una persona de la família que portava molts anys en un procés de deteriorament continuat degut a una malaltia degenerativa. No era un familiar directe, ni ningú "meu" però sí lo suficientment proper com perquè jo hagi estat "a la primera línia de foc". Dit així queda molt estèril, molt neutre però és més o menys la situació... Els meus sentiments són: aquest cap de setmana he vist com algú es moria i ha estat una merda, merda, merda... Al primer moment, gairebé no reacciones. No plores, no t'emociones. Només et preocupes del que s'ha de fer. L'única espurna d'emoció la treus quan veus el dolor dels que sí que ho pateixen. Però només és una espurna. Després fas el paperot amb les visites, et portes com t'has de portar i, fins i tot, et permets uns moments d'humor macabre a costa de l'ataüt i la parafernàlia típica dels enterros...

Però després, quan ja tot ha passat, recordes i no t'ho pots treure del cap. Recordes que has vist a algú morint-se i recordes el dolor i la manca de dignitat dels últims moments... I després recordes l'aspecte que té la persona morta... I no pots dormir. I no t'ho pots treure del cap... No tinc sensació de pèrdua, tinc sensació de "que fort". No sé com explicar-ho sense recórrer a lo macabre o a allò tan gastat de "no som res"...
No és el primer contacte que tinc amb la mort però potser sí que ha estat el més dur... En fi... Amb una mica de sort en uns dies se m'haurà passat i deixaré de recordar que sí que sóc impressionable i que, al cap i a la fi, no sóc una pedra.

13 de juliol 2007

MAINADA


Sabeu què fem aquest cap de setmana el Mico i jo? Anem a passar-lo en una casa rural amb dos parelles més i... els seus bebes de 6 i 8 mesos....!!!!!????!!!!...jejeje!

Diferent? Sí. Definitivament diferent. I, què més? Doncs que també em fa gràcia, la veritat. Us explico una mica el perquè...

Resulta que a mi la mainada, en teoria, no m'agrada. Mai he sigut criaturera, la mainada sempre m'ha fet més aviat nosa, no sé jugar-hi ni relacionar-m'hi, etc. És a dir, sempre he pensat que jo + nens/nenes = desastre. I clar, sempre he pensat que jo seria una mare més aviat lamentable. De fet, fins i tot havia passat èpoques de la meva "joventut" pensant en que jo de criatures no en volia. Quan m'he anat fent més gran, però, he anat canviant d'opinió. Segueixo pensant que no seré una mare juganera ni especialment "dedicada", però la promesa del Mico de ser un pare implicat i juganer ha estat un factor clau per fer-m'ho repensar. A més, també m'he adonat que potser els meus sí que m'agradaran i seré capaç de jugar-hi i relacionar-m'hi "productivament"... Total, que vaig decidir que quan arribés el moment em liaria la manta al cap i ho intentaria fer el millor que sabés (i que espero que sigui suficient i que mai m'hagi/m'hagin de retreure haver estat, efectivament, una mare lamentable...).

I què té a veure això amb el cap de setmana? Doncs que em fa molta gràcia passar 48 hores amb dos bebes i veure com ho porto. És una mica com un experiment. I també veure com ho porten els pares. Quines situacions es donen. Etc. Clar que són criatures dels altres però també és cert que 48 hores serà l'estona més llarga que hauré passat mai amb els fills i filles de les meves amigues o amb qualsevol altra criatura... També és veritat que es tracta de dos bebes molt bons. D'un tranquil que enamora... En fi.. ja us explicaré...

Bon cap de setmana!


12 de juliol 2007

HE SOBREVISCUT!!!!!


Ja està. Fet. Acabat. Avui era el dia D, hi hem arribat i ara ja tot hauria d'anar de baixada...

Em sento com quan vaig deixar de fumar: sensació de missió acomplerta, d'objectiu assolit, de sóc la tia més guay del món... juas, juas! Vale. Ara m'he passat... jejeje!

Ahir sortia del curro a les 10 i pico del vespre. Abans d'ahir a les 9... Però, sincerament, ja estic farta de dir que això no és vida. Total, no surt res millor, em paguen prou bé, en general la jefa m'emprenya poc, i de tant en tant faig coses molt divertides. Per tant, ja n'hi ha prou de queixar-me. La feina és la que és i mira, amb l'experiència dels anys que hi porto, cada vegada sóc capaç de trampejar-la més bé. L'únic problema són els meus nivells de motivació, que hi ha dies que estan pels terres.

Si un pregunteu per l'ambient al meu equip de treball la cosa està una mica rara: tot és, encara, extraoficial, la jefa està a la iugular de la compi, la compi no curra ni a la de 3 però també és veritat que, amb la tensió, està bloquejada... En fi, un panorama....

Sort que és l'estiu, que ara el podré començar a disfrutar, que no penso fer ni un minut més dels que em toquen, que només em falten 14 dies de feina per les vacances, que demà ja és divendres, que penso fer el pendó de mala manera d'ara fins el setembre, que el Mico fa jornada intensiva i també podré gaudir d'ell, que...

10 de juliol 2007

TOP SECRET

Al meu curro hi ha una novetat que jo sé però que no puc dir a ningú. I com que no me'n puc estar (potser sí que sóc una mica bocamolla) ho publico al blog... toma ya! de perdidos al río!... jejeje!

I quina és la novetat? Doncs que la meva compi, la que treballa al mateix equip que jo, plega, pira, larga, baibai julai. I perquè és secret? Doncs perquè encara no ho han fet oficial... Són així de "protocolaris"... El fet que largui ha estat una decisió presa per ella però no perquè marxi a un altre lloc o perquè li hagi sortit quelcom millor o etc. Tampoc marxa perquè ja no aguanta més a la jefa. És una situació una mica més complicada: ella no treballa bé, se li ha requerit que faci un esforç i que millori, i ella ha contestat que no hi està disposada. Que aquest esforç voldria dir comprometre temps i dedicació de la seva vida personal i que no hi està disposada.

Legítim. Hi té tot el dret del món. Cadascú decideix el que fa amb el seu temps i com viu la seva vida.

El que passa és que fins que no se l'ha posat entre l'espasa i la paret ha estat "marejant la perdiu". El que vull dir és que tot plegat ha estat, sobretot, un problema d'actitud. En la qualitat del seu treball podria millorar, però no ha volgut. No ha estat suficientment responsable com per adonar-se que ser professional vol dir treballar bé. I si decideixes que no hi vols dedicar tant d'esforç, plegues. Però mentre hi ets ho fas bé. Punto. És que no treballant bé feia anar malament a tothom. Si no feia la seva feina ben feta era per una qüestió de desinterès i manca de professionalitat. I aleshores, la resta de l'equip havíem de sacrificar el nostre temps personal i dedicar-nos a cobrir i resoldre el que ella no feia bé.

En lo personal, em cau molt bé. És una tia molt maja, bona persona, s'hi pot parlar... etc. No som grans amigues però ens hem entès i portat bé. Però en lo professional, ja li val...

06 de juliol 2007

ÉS DIVENDRES AL VESPRE I...

1. Estic a La Reserva.
2. Estic treballant. Sip. Me n'he hagut d'endur deures pel cap de setmana.

... Curiosament, però, no estic traient fum ni estic massa agobiada... ???... La Reseva està la mar de maca. Un sol espaterrant sense fer massa calor, un cel blau, blau i clar... I, sobretot, certa tranquil·litat existencial: estic en aquell estat zen que gairebé se me'n fot tot...juas, juas!

Us deixo amb un parell de cançons que aquesta setmana he descobert (ja ho sé, sempre vaig tard) i que em donen molt bon rotllo:





Sí, ja ho sé: el primer vídeo és bastant "monòton" però la cançó és molt xula!

05 de juliol 2007

ANNIVERSARI

Avui és l'anniversari dels meus avis. Ells no saben el que és un blog, i tampoc tenen gaire clar el que és internet. De fet, el més a prop que han estat d'un ordinador és per veure fotografies o per treure-li la pols. Per tant, segurament no veuran mai aquest post. Però no me n'he pogut estar de fer-ne un pel seu anniversari. La veritat és que me'ls estimo un munt i voldria que encara fessin bastants anys més. Potser els justos perquè la vida els faci uns quants regals que encara no els ha fet (un/a besnét/a?) però que puguin viure amb qualitat de vida. En fi...

MOLTES FELICITATS VIEJOS!!!

03 de juliol 2007

SÍNDROME DE SUPERVIVÈNCIA

Ahir vam anar al cine: 28 semanas después. L'heu vista? És la seqüel·la de 28 días después i està molt bé tot i que FA MOLTA POR. Deixant de banda que jo sóc una mica masoca i sóc d'aquelles que es passen mitja peli tapant-se els ulls, aquest tipus de pelis sempre em fan venir el que anomeno síndrome de supervivència.

I què és el síndrome de supervivència? Doncs allò de fer una llista mental de tot el que faríeu en cas de trobar-vos en una de les molt probables situacions següents: fi del món per intervenció divina o per causa d'un meteorit, invasió alienígena, desastre mediambiental en format variat, epidèmia galopant de virus terrible i asquerós, etc. Sí, ja ho sé, estic guillada....

Però és que també estic molt avorrida i, mira, això és una distracció: com que sóc una persona organitzada i m'agraden les llistes, quan veig pelis d'aquestes sempre perdo el temps pensant en el que he de fer / faria en cas de super-mega-desastre:

1. Comprar-me/robar una moto: jo no intentaria sortir de Barcelona per les rondes en cotxe. Ni boja, vamos, ja que seria motiu evident per palmar-la fent cua. Penseu que en circumstàncies normals sóc una bona ciutadana, però en cas de super-mega-desastre, el robatori de motos estaria justificat.

2. Anar-me'n als Pirineus. Té tots els avantatges: està suficientment elevat en cas d'inundació extrema (veure Deep Impact o El día Después), hi ha racons on aïllar-se de tot en cas de virus terrible i asquerós (veure Estallido), es pot anar de cacera fàcilment per a proveir de menjar, etc.

3. Posar-me en forma. És evident que tal i com estic ara no puc fugir corrent dels zombies, no puc aguantar situacions extremes, no puc escalar muntanyes ni cordes penjades, etc. En fi, no puc fer totes aquelles coses que a les pelis garanteixen la supervivència.

4. Aprendre a fer de pagesa. Tothom sap en una situació de super-mega-desastre, els primers temps es viu gràcies a menjar en conserva. Però després, quan ja s'ha caducat tot, és necessari saber plantar i fer crèixer tomàquets, patates i enciams. El nivell avançat és arreplegar unes quantes gallines, cabres, etc.

5. Camí dels Pirineus, parar en una biblioteca i xorrar uns quants manuals: manual de medicina de primer auxilis, manual de bricolatge i invents varis (rollo MacGyver), etc. Siguem realistes, no tinc cap coneixement propi que em garantís la supervivència (per favor! quina pena!)... Sí, ja ho sé, torno a parlar de robar coses però no hem d'oblidar que en una situació de super-mega-desastre la civilització se n'aniria a la merda...

6. Aprendre a disparar alguna cosa. Sí, em repel·leix la violència. Només d'admetre-ho a la llista em venen tots els mals però, en últim terme... com defensar-me dels zombies? i dels alienígenes? Tothom ha vist o ha llegit Mecanoscrit del Segon Orígen i tothom sap que, a vegades, no hi ha altre remei.

Bueno. Aquesta és la meva llista bàsica de supervivència. Heu intentat mai fer-ne una? Què hi heu posat? Què m'he deixat?

02 de juliol 2007

COSES VÀRIES D'UN DILLUNS DE SON

1. Vaig anar a un altre dermatòleg pel tema de la urticària. Molt millor. Em va receptar uns altres antiestamínics que em fan venir son però, ni de lluny, em deixen tan grogui com la primera merda que em vaig haver de prendre... De moment, me'ls prenc als vespres (no vegis el que costa llevar-se el dia següent) però l'objectiu és aconseguir que el cos se m'hi acostumi i poder prendre-m'ho de dia. Veurem.

2. Què he fet aquest finde? Sortir de juergaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! Divendres vaig anar a sopar amb una amiga i dos amics. Ens ho vam passar teta... Al sopar vam menjar de puta mare i ens vam beure 2 ampolles de vi. Després ens van clavar... juas, juas. A continuació vam anar a un antro a fer una copa. I, per últim, al Mirablau a ballar. La música: pffffffffffffffff. Però la vista fantàstica. Això de ballar amb Barcelona als teus peus té el seu què.

3. Què més he fet aquest finde? Defensar els meus principis i les meves idees. Olé! Per una persona que fuig sistemàticament del conflicte, com jo, això va ser tot un avenç. Sip. Vam anar a sopar amb una colla de gent amb qui no em faig massa però que ens coneixem de fa temps. Alguns d'aquests "amics" són obertament racistes, i d'altres obertament classistes. Va sortir el tema de "els moros que no es volen integrar" i vaig ser capaç de dir tot el que sempre els havia volgut dir. Sense exaltar-me massa. Va estar bé, tot i la tristor que provoca el veure gent que et penses que són bones persones opinar coses tan radicals i lletges... Per què us en feu una idea, la frase estelar de la nit va ser "el meu fill que no em porti cap mora a casa"... En fi...

4. M'espera una setmana horrible: tinc un munt, un munt, un munt de feina. Sort que vaig mentalitzada. Al meu curro els juliols sempre són horrorosos, tot i que és millor que t'agafi al principi del mes que no cap al final. Quan s'acosta l'agost ja no tinc el cap per res de bo: entre el cansament de tot l'any i les ganes de vacances...