30 de gener 2007

SEXE AL METRO


He de deixar de llegir els llibres que em deixa la F. En serio. He de començar a llegir qualsevol altra cosa: novel·la policíaca, existencial, de por, històrica, el que sigui. Però, sobretot, he de deixar de llegir la Jennifer Crusie. Per què? Doncs perquè cada matí em passa el mateix: pujo al metro, trec el llibre i començo a llegir. I no porto ni dos parades quan, plaf, arribo a una escena de sexe molt i molt i molt detallat... Ho passo fatal. Us podeu imaginar estar allà, al mig d'un metro a petar de gent, i començar a llegir coses bastant pujades de to? Sempre penso que si la gent sabés el que estic llegint fliparia... I espero, sincerament, que no se'm noti a la cara... Perquè jo sóc d'aquelles que quan llegeix algo divertit ric, sigui a on sigui. I clar... ara penso... La gent del metro deu veure que faig cara a...mmmmm....? Aiiiiiiii! Sort que la majoria d'aquestes novel·les són en anglès i això ja és un obstacle perquè la penya llegeixi per sobre el meu hombro o de gairell... En fi... No sé si heu vist la llista de llibres que he llegit últimament de la Jennifer Crusie... Doncs així porto gairebé 2 setmanes....I encara me'n queden dos per començar a casa...




PD. Explicar que aquestes novel·les no són novel·la eròtica. Són chick lit, novel·les del pal El Diari de Bridget Jones a les que m'he aficionat últimament, sobretot per culpa de la F. i de The Book Bitches. El que passa és que hi ha algunes autores, tipus la Jennifer Crusie, que hi posen escenes de sexe MOLT molt ben descrit i MOLT pujat de to.

29 de gener 2007

ELS ORIGENS

Aquest cap de setmana he estat al Poble, tota sola sense el Mico. I com sempre que hi vaig sola m'ha donat per pensar un munt. El que passa és que aquesta vegada també he estat molt tranquil·la. Vull dir que he pensat un munt però serena i bé. Sense rallar-me.

Al Poble hi vaig viure dels 2 anys fins els 18, quan vaig baixar a Barcelona a estudiar. I la veritat és que quan vaig marxar-ne vaig deixar-hi molts fantasmes. Res excessivament traumàtic però moltes coses no resoltes. El meu jo d'allà és diferent del meu jo d'aquí. Les meves circumstàncies també.

Les meves circumstàncies d'allà són, bàsicament, la família i la meva infantesa. Les meves circumstàncies d'aquí són la meva parella, la meva carrera, la meva feina, la meva vida adulta, etc.

És com una espècie d'esquizofrènia. Quan sóc aquí puc mirar-me amb fredor lo d'allà i viceversa. Amb tot, quan sóc aquí se m'obliden coses d'allà. He perdut una mica de memòria de mi mateixa.

Diu Raimon que qui perd els origens perd la identitat. I jo a vegades penso que a mi m'ha passat una mica això. He perdut un tros de mi mateixa que s'ha quedat pel camí de fer-me gran i canviar de vida.

Alguna vegada he pensat com seria tornar al Poble... Però no ho sé... Hi ha dies que penso que no seria gaire bona idea. Sempre m'ha fet claustrofòbia. Sempre m'hi he sentit com que estic aïllada de tot mentre a la resta del món hi passen coses que jo m'estic perdent. No hi ha res com que siguin les 7 de la tarda d'un dia d'hivern i que no hi hagi ningú al carrer... Ni una ànima! I més enllà d'això, potser cal girar full i deixar, definitivament, els fantasmes del passat tranquils per sempre.

26 de gener 2007

TORNEM-M'HI: LA PUTA DE LA JEFA


Sí, no em mireu amb aquesta cara: la meva jefa és així... és una mala pècora... en serio.

Em va fer passar un primer any de merda a la feina. Ni us ho explico. Perquè us en feu una idea us diré que la M. la meva ex companya de feina va deixar el curro per culpa seva. Perquè ja no la podia aguantar més. I més d'una persona a l'empresa m'ha dit, off the record, que olé mis cojones per portar més de 3 anys aguantant-la...

Doncs bé, habitualment no és tan difícil. Després del primer any horrorós va semblar que la pava m'agafava "carinyo" i va començar a tractar-me amb normalitat. A més, jo vaig prendre la postura de "a mi plin". És a dir, em va començar a relliscar-me tot. Dir-li de tot que si i àpala, a por otra cosa mariposa...

Hi ha dies, però, que no és tan fàcil... Arghhhhhh! Ara mateix estic putejadíssima perquè m'ha enviat a retocar, de dalt a baix, un document que, segons ella, no s'ajusta al que el client vol. Segons ella. Ja. Resulta que en aquest document s'ha de fer un llistat de temes. Quan en vam parlar, jo no sabia quins temes posar i ella me'n va indicar uns quants. Ok. Els poso, m'ho curro, i ara em diu que NO. Que aquests temes no són els que pertoquen. I a sobre com si fos jo la que sóc tonta i hagués malinterpretat el que vol el client. Lo més fotut és que et fa sentir com si fossis una inútil i, a sobre, no li pots dir que aquests temes te'ls va indicar ella ja que aleshores et tracta d'immadura. Del pal "bé, jo no puc estar per tots els projetes, et vaig voler ajudar però haguessis d'haver estat tu la que hagués tingut la capacitat tècnica i professional suficient per veure que això no tocava". PUTA!

Vale. Ja m'he desfogat. Em poso a retocar el document perquè, a sobre, la molt IMBÈCIL el vol per les 13.00h. Deixo constància que són les 12 menys 10. És a dir, tinc 1 hora i 10 minuts.

Sort que és divendres!

PD: Ho he acabat i lliurat a les 12.58h. Arf, arf, arf. Normalment tinc certa capacitat d'aguante però hi ha dies que... Sort que és divendres...

25 de gener 2007

PIRATEJANT... MÉS O MENYS

Estem "a la cresta de la olaaaaaaaaaaaaaaaa"...jejeje! El nou portàtil va la mar de bé i ahir vam estar baixant-nos un munt de coses d'internet. Entre elles, el vídeo que us poso. Ara ja sé com fer-ho per: a) baixar-me un vídeo; b) pujar-ho al meu compte del YouTube; i c) penjar-ho al blog i que quedi bé... Olé!

Pel que fa al vídeo, avisar que els jocs d'ordinador no són lo meu. I menys els de soldats i batalles. Amb tot, aquest vídeo el passen pels cines, en plan trailer, i em va agradar va ser la cançó. Amb una altra canço no li hagués fet ni cas. Però també és veritat que les imatges estan molt ben fetes.

Bueno. Aquí el teniu.



Per cert, hem buscat la cançó i també ens l'estem baixant...jejeje!

23 de gener 2007

QUÈ ÉS UN ETÒLEG?

Potser hi ha algú de vosaltres que es deu preguntar com està el tema Saigon...

Doncs bé, ahir vam rebre la visita d'un etòleg, en Jordi. Ens hi van adreçar des de Progat una vegada van haver llegit el meu mail descrivint els símptomes de la Saigon ja que van deduir que era un problema neurològic no diagnòsticat i no medicat que, l'únic que li causa, són problemes de comportament. Xaxi.

En fi, que després de rumiar-hi una mica durant el finde, vaig decidir que potser valia la pena intentar-ho. La veritat és que ja hi vaig pensar quan vam començar a detectar els problemes de la Saigon (arrel de recordar els capítols de Veterinaris) però tenia el dubte de si podria tenir alguna utilitat real i tampoc sabia on localitzar-ne un. No és que vinguin a les pàgines grogues, precisament.

Ahir vaig trucar-lo i quan li vaig explicar el que li passa a la Saigon va dir que volia veure-la. Total, que vam quedar a casa al vespre. Abans que arribés jo pensava que ens preguntaria tot de coses de com la tractem i la cuidem i li deia a la Saigon que vindria a veure-la una espècie de Supernany... Bueno. Doncs no. En primer lloc resulta que era un pavo molt jove amb pinta hippy i moltes arrecades. Potser ja m'ho hagués pogut esperar però, la veritat, jo em pensava que vindria un senyor de mitja edat amb pinta a veterinari... Es va mirar la Saigon, hi va jugar, la vam fer caminar, vam comentar el seu comportament i ens va dir que:

  • Efectivament, la gata no és normal (encara que sembli una obvietat, a mi encara em fa por que algú em digui que no, que la gata és normal i que som uns inútils).
  • Els marrameus que fa poden tenir vàries explicacions: que se sent aïllada, que té necessitat de molta més atenció que un gat normal i/o que ella mateixa es veu que no està bé i això li crea angoixa.
  • Més enllà que sigui una gata amb problemes, té una bona qualitat de vida (oléeeee!!!!! això em va posar molt contenta perquè a vegades no puc evitar pensar que la Saigon estaria millor amb algú altre...).
  • Abans de fer res, el millor que podem fer és esperar i veure com evoluciona. Ara l'operarem i pot ser que es torni més tranquil·la entre això i el fet d'arribar a l'edat adulta.
  • En tot cas, potser no és gaire bona idea adoptar un gat petit. Perquè no se sap mai com sortiran i si és tranquil i bon jan, bé. Però si surt un gat molt esverat i nervios, la Saigon i ell no s'entendran i pot passar el que ens van dir des de Progat.
  • El que sí que potser ens podem plantejar d'aquí a un temps és adoptar un gat adult, més aviat "vell". De més de 7 anys o així. Es tractaria d'adoptar un gat d'aquests de refugi que estan feliços només de que els treguis d'allí. Que són tranquils, de bon rollo i van de tornada de tot. El Jordi no ens podia garantir que aquesta solució funcionés realment i el nou gat no rebutgés a la Saigon però creia que tenia més possibilitats d'anar bé que no lo del gat petit.

I res, així estem. La veritat és que ara estic contenta d'haver-lo trucat. Més tranquil·la. I, a més, va ser una experiència interessant. En Jordi ens va explicar que va estar treballant de volunari en dos centres de cura d'animals a Anglaterra i a Sudàfrica. Que la realitat a Sudàfrica és molt xunga. Que va estar-hi treballant amb llops siberians introduits pels blancs a l'època de l'apartheid per criar una raça d'animals extremadament violents (?????!!!!!). Que als blancs els va sortir el tret per la culata, van criar una raça de gossos molt grans però poc violents i que, a l'abandonar la idea, van deixar els pobres llops tirats... I també vam parlar del linx, dels llops i dels ossos aquí a Catalunya i a Espanya.

En fi... que si algú necessita un etòleg que m'ho digui. Que li passaré el contacte.

22 de gener 2007

COM UNA NENA AMB SABATES NOVES


Us agrada????!!!! Estic com una nena amb sabates noves!!! Això és el regal de Nadal dels avis que vam anar a comprar dissabte... És xulo, eh? És un Acer Aspire que té un munt de coses però, per mi, el més important és que Internet va A TOTA LLET!!!! jejeje! I que la pantalla és grandeta i tot es veu molt bé i nítid. I també té grabadora de DVD... Fiesta!!!! Ara, el primer que vull aprendre és a manipular imatges i vídeos....

19 de gener 2007

MIAU, MIAU, MIAAAAAAAAAAAAAU



Bueno, el cas Saigon ha experimentat múltiples novetats durant la setmana.

Per una banda, hem estat pràcticament sense poder dormir les nits del dilluns i del dimarts... I la del dimecres tampoc va ser gire millor... Per què? Doncs perquè la Saigon va decidir passar-les miolant, marrameujant i, en definitiva, donant pel sac. El Mico i jo vam passar per vàries emocions: irritació, exasperació, ganes de matar-la i preocupació. Sobretot, perquè ens pensàvem que s'havia acabat de tornar boja (és a dir, havia entrat en una nova fase del seu problema neurològic) i és evident que 14 anys amb un gat així ningú els pot passar.

Vam pensar que potser era el zel però no ho teníem clar. Per un costat, no teníem amb què comparar i, per l'altra, al buscar informació vèiem que el comportament de la Saigon no s'ajustava massa al típic de gata en zel.

Total, que jo estava molt preocupada. Fins ahir. Que ens vam adonar que... tatxan, tatxin... era el zel!!!!!!!!!!!!!! Bien!!!!!!!!!!!!! Ahir la Saigon va començar a comportar-se com una gata en zel com deu mana... jejeje! Deixant a banda les conyes en relació a lo catxonda que anava la molt -----, no sabeu lo contenta que em vaig posar de veure que no s'ha acabat de tornar boja!!!! Uf! Em vaig treure un pes de sobre enorme.

Fins avui. Resulta que, paral·lelament a això, hem estat buscant un gat per totes bandes. Després de festes tenim temps per dedicar-li i vam pensar que ja era hora de buscar un company per la Saigon. Però no en trobàvem enlloc (es veu que no és temporada de gats, com les verdures, tu!) i, al final, gràcies al consell de la Miskah, vaig enviar un mail a Progat preguntant si en tenien algun per adoptar.

Resposta:

  • "... El tema de gats (bàsicament femelles) amb problemes neurològics és una mica complicat. Jo tinc experiència amb dues gates amb aquest tipus de problemes i t'asseguro que haguessin estat molt millor soles que vivint amb altres gats. Els altres gats en fugien (tant a les colònies al carrer, com a casa) ja que detecten que tenen un comportament estrany (fins i tot deuen fer una olor diferent) i fins i tot poden pegar-los i agreujar el seu estat d'estrès (els tracten com a pàries fins a fer-los fora del nucli de la colònia o de l'espai "central" del pis) i fer que sovintegin més els atacs. De tota manera jo t'estic parlant d'epilèpsia amb causes no determinades "idiopàtiques", i no sé si és el cas de la gata que viu amb tu..."

Uf! I ara què fem? La veritat és que m'ha deixat una mica fotuda. No m'ho esperava i el veterinari ni tan sols ens va insinuar que podia passar que un altre gat la rebutjés... Sincerament, no m'havia parat a pensar que es podia donar aquesta situació... En el mateix correu, la persona de Progat que m'ha atès, m'oferia la possibilitat d'una segona opinió veterinària sobre la Saigon i, clar, m'hi he apuntat de calle. Els he contestat descrivint els seus símptomes i comportament i estic esperant a veure què em diuen. De moment, suposo que la recerca de gatet està aturada...

17 de gener 2007

VIDE COR MEUM (1a part)

Heu vist Hannibal? L'argument de la peli no és gaire apte per sensibilitats delicades però fa una cosa molt especial: embolcalla l'horror de la història amb unes imatges, una fotografia i una banda sonora excepcionals, en serio.

Ara no us enganyeu, no és que jo tingui veleitats artístiques i, molt sovint, sóc incapaç de mostrar cap tipus de sensibilitat per aquestes coses. És a dir, el meu jo artístic és pràcticament inexistent.

Amb tot, quan vaig veure Hannibal no vaig poder evitar quedar-me amb la seqüència que us poso... Fixeu-vos en les imatges i, sobretot, en la cançó. Escolteu-la bé. És brutal!!!!

VIDE COR MEUM (2a part)

I aquí la teniu sencera. El vídeo no és gaire entretingut que diguem... Però tanqueu els ulls i escolteu només la música. És fantàstica!

El pavo del vídeo és el Patrick Cassidy, el compositor de l'ària. La lletra, en italià-llatí i traduída a l'anglès és la següent (llàstima no tinc la traducció al català i em fa mandra fer-la):

ITALIÀ/LLATÍ
Chorus: E pensando di lei
Mi sopragiunse uno soave sonno
Ego dominus tuus
Vide cor tuum
E d'esto core ardendo
Cor tuum
(Chorus: Lei paventosa)
Umilmente pascea.
Appresso gir lo ne vedea piangendo.
La letizia si convertia
In amarissimo pianto
Io sono in pace
Cor meum
Io sono in pace
Vide cor meum

ANGLÈS
Chorus: And thinking of her
Sweet sleep overcame me
I am your master
See your heart
And of this burning heart
Your heart
(Chorus: She trembling)
Obediently eats.
Weeping, I saw him then depart from me.
Joy is converted
To bitterest tears
I am in peace
My heart
I am in peace
See my heart

La inspiració? La Vita Nuova de Dante...

15 de gener 2007

EL PAÍS DE LES DONES OCELL


Quan tenia 12 o 13 anys vaig llegir un llibre que es deia "El país de les dones ocell". Era un llibre juvenil. D'una col·lecció en la que la portada dels llibres era de color groc amb els títols vermells. L'argument era la història d'una nena i una família en un país àrab en el que, tradicionalment, les dones es posaven unes màscares per amagar la cara una vegada arribaven a l'adolescència. Aquesta màscara feia que semblessin ocells i d'aquí el títol del llibre.
La història explicava que, en aquell país, els temps estaven canviant i les velles tradicions anaven desapareixent. La nena, doncs, segurament seria molt més lliure que la seva germana gran, la seva mare i la seva àvia, i mai s'hauria de posar la màscara.
A més, al llibre hi sortia més gent: un oncle falconer amant del desert, un emir embarrancat en intrigues de palau, una germana gran en busca del seu lloc en una societat canviant, etc.
No sé... va ser un llibre que em va impactar molt. Em va agradar molt l'argument i el país que describia també tenia pinta de ser molt xulo... Problema: quin país? Us podeu creure que mai he aconseguit esbrinar si es tractava d'un país autèntic o bé era inventat? Al llibre no hi posava noms, no donava referències... Només semblava que es parlava d'un país àrab ja que parlava de desert, tendes, passat nòmada, cotxes luxosos, etc. Ni tan sols buscant per internet he aconseguit esbrinar si a cap dels paísos de la península aràbica (candidats number one) les dones han portat mai màscara o no... I em fa una ràbia!
Quina xorrada eh? Però és que aquest cap de setmana he tornat a veure el llibre... I hi he tornat a pensar...

12 de gener 2007

QUIN ROLLO QUE TINC ÚLTIMAMENT, EH?


PFFFFFFFFFFF!

1. Avui no tinc ganes de fer res, de res, de res, de res... I el problema és que tinc una mica de feina... Tinc síndrome divendres... aishhhh!

2. La Momsquared ha tancat el garito. La veritat és que em va sorprendre molt arribar el dilluns i veure que havia decidit que ja n'hi havia prou de blog, l'havia eliminat i havia deixat un post dient que baibai julai. Sincerament, fot una mica. Evidentment té tot el dret del món de fer el que li doni la gana amb el seu blog però sap greu... No sé com explicar-ho. Els seus posts eren interessants, feia gràcia veure com evolucionava la seva vida i... plaf! De bones a primeres, sense previ avís, xapa. Salvant les distàncies, és com si de cop s'acabés la teva sèrie de televisió preferida i et deixessin a mitges, sense saber com es solucionarà la trama. Doncs això igual. D'altra banda, però, suposo que això també és part de la gràcia dels blogs. Que els escriu gent real que li passen coses de veritat i que, tard o d'hora, s'afarten del hobby. I els lectors / espectadors a buscar-nos la vida...jejeje!

3. Vull anar de rebaixes i no trobo el moment!!!!!!!!!!!!!!!!

4. Estic buscant algú que tingui gatets petits per adoptar. La Saigon necessita, definitivament, un col·lega i nosaltres ara tenim temps per poder estar per ell. Per tant, busco gat petit (2 mesos aprox.), mascle, que sigui normal (sense problemes neurològics) i estigui sa. Si teniu un familiar, amic o amiga, veí o veïna, conegut o coneguda, etc. que tingui gatets petits i busqui algú que els vulgui adoptar, m’ho podríeu dir? O bé, m’hi podríeu posar en contacte? Sí, ja sé que hi ha protectores però és que adoptar gats abandonats és el que hem fet les dues últimes vegades i mira què ha passat.... Aquesta vegada necessitem un gat que estigui SA. Per això, cal que sigui un gat “de bona família”. És a dir, ens és igual el color o la raça però cal que tinguem la certesa que la mama (i a poder ser, el papa) estan vacunats, no són portadors de leucèmia de gat, etc.

5. Mail de la jefa. Sembla ser que a principis de febrer farem una cosa d'aquestes d'empresa moderna i anirem "de retiro espiritual" a parlar de l'estratègia de l'àrea i a crear lligams i bon rollo... Serà del pal d'anar-nos-en 2 dies a una casa rural i pillar una turca amb el lema "que guays que som, que guay que és l'empresa"... Ai senyor! La M. (la meva companya d'àrea) i jo ja tremolem...

6. Es veu que, en el món dels blogs, aquesta és la International Blog Delurking Week. És a dir, que és la setmana de donar-se a conèixer en tots aquells blogs que es miren i als que mai es fan comentaris. Doncs bé, vist el que em diu sitemeter, jo no m'he de preocupar... Al meu blog no hi ha cap "lurker"... Fa una mica de pena, oi? És per dir quina merda de blog que tinc que pràcticament ningú el mira i ningú el llegeix... (Miskah, ets l'única que ha fet algun comentari darrerament a part del Mico, gràcies!). Això sí, jo sóc una gran "lurker". Es pot dir que faig comentaris a ben pocs blogs dels que miro (i un era del de la Momsquared... és ben bé....). No sé si és un tema de ser realista o de baixa autoestima però acostumo a pensar que, total, no diré res que pugui ser d'interès, d'utilitat o divertit... En fi...

Bon cap de setmana!

11 de gener 2007

NO!



Al final, després de donar-hi unes quantes voltes, això és el que he dit a l'oferta de feina. Que no. Motius?

1. Si bé és veritat que m'oferien flexibilitat total (no horaris, no necessitat de desplaçar-me tots els dies, etc.) ja sé com acaba, molt sovint, aquesta excessiva flexibilitat: contestant trucades a les tantes, mirant mails els caps de setmana, currant a deshores, etc. I això ja ho estic fent ara. No ho necessito per res en una nova feina. A més, he comprovat que aquesta és la manera de treballar del pavo que m'oferia el curro i jo passo. Que un dia el vaig trucar i mentre parlava amb mi li comprava sugus al seu fill. Jo no vull això per mi.

2. No crec que estigui capacitada o vulgui fer la feina que m'oferien. Sí, és més responsabilitat... potser massa! Jo tinc experiència en gestió de projectes, en fer pressupostos, en fer les memòries, etc. Però no en sé res de com portar, financerament, una àrea de treball. Hauria de definir objectius pressupostaris de l'àrea, hauria de pactar criteris d'avaluació del funcionament, etc. I jo crec que no estic preparada per això. A l'empresa on estic ara m'han ofert la possibilitat d'assumir funcions gerencials en 1,5 o 2 anys i, la veritat, penso que això és més realista. A més, estic fins els collons de fer memòries de projectes . Sincerament, és la part que més m'avorreix de la meva feina.

3. No em veig treballant pel tiu que me l'ha ofert. No. És un estil de persona massa "ejecutivo ejecutor" pel meu gust. És veritat que el tiu és una màquina, és molt bo en el que fa. Però no és el meu estil. A mi em cansa tanta formalitat, tant rollo masculí del "tu ja m'entens i estem fent alta política", etc. Té la meva edat i sembla que tingui 40 anys!!!! A més, recordo perfectament que la noia que va treballar amb ell va dir que era insuportable...

4. L'únic motiu que m'empenyia a considerar la feina és l'etern debat entre el que jo vull fer - el que jo crec que hauria de fer. En els meus millors moments de lucidesa m'adono que em faig tips de valorar-me a mi mateixa en funció d'un model socialment imposat: el model de la super-woman. La super ejecutiva - ejecutora que té èxit en tots els apartats de la seva vida. Com diuen els anglesos "it sucks!!!!". A mi m'han educat en aquest model i és impossible no creure que, si deixo passar una feina com aquesta, estaré cometent EL MÉS GRAN ERROR de la meva vida. A més, tendeixo a inflar-me d'un orgull malentès quan penso en tot el que faig professionalment que té pinta a "nivelazo". Que patètic per favor!!!!!!!!!! En el fons, el que jo vull és viure bé, viure tranquil·la, estar contenta amb el que faig sense avorrir-me o estar massa pressionda i poder tenir una feina que em permeti tenir vida social, fer viatges, anar al cine, llegir, etc. Que són les coses que més m'agraden d'aquesta vida.

Potser m'he equivocat, el temps dirà. Però la decisió l'he pres a consciència. Em sembla que el meu lema d'aquest any serà "A lo que me echen!!!!"...jejeje!

09 de gener 2007

CURRO


M'han ofert una feina.... !!!!!!!!!!!!!! És molt bona, més responsabilitat i en una organització del tercer sector. Just el que jo volia, oi? Doncs no. Perquè no és a Barcelona i hauria de fer unes dues hores de trajecte al dia entre l'anada i la tornada. I no en tinc gens de ganes. A més, el meu jefe seria un que no té gaire bona premsa... Total, que aquí estic, debatint-me entre:



  • No em tornarà a sortir mai més una oferta com aquesta.

  • Ara estic bé al curro però just hauré dit que no a l'oferta que la jefa començarà a donar pel sac i començaré a pensar que perquè no l'hauré agafat.

  • Les responsabilitats i el que hauria de fer està guay.

  • Però ara estic bé al curro. M'han ofert un ascens i l'altre dia Il Padrino em parlava, altra vegada, de la possibilitat d'anar a fer quelcom a Llatinoamèrica.

  • Jo necessito una feina que millori la meva qualitat de vida, no que me l'acabi de destrossar.

  • Però sóc jove, sense responsabilitats, no hauria de ser ambiciosa i aspirar a més?

  • Jo només vull tranquil·litat. Què passa si sóc una gandula?

  • Total, depèn de com es comporti el mioma i la salut dels avis, aviat sí que en tindré de responsabilitats.

  • El curro no es troba cap a la zona on voldria tirar a l'hora de deixar Barcelona. És a dir, fos a Girona o cap a Girona i ja en parlaríem.

  • No sé si em ve de gust treballar pel pavo que me l'ha ofert. Ja fa temps que el conec i no ha tingut mai gaire bona premsa.

  • Conec una noia que va treballar per ell i ho va deixar. Estava d'ell fins els collons. Ara no sortiré del foc per caure a les brases, no?

  • El sou és més del que cobro ara però, al febrer, amb la revisió i l'avaluació segurament passaré a cobrar el que ja m'estan oferint.

Aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! Què faig????????????????????????!!!!!!

04 de gener 2007

CARCASSONNE



Estic enganxada al Carcassonne.

És un joc de taula molt divertit que recrea els entorns d'aquesta ciutat en la que, mitjançant peces com de puzzle, s'han de controlar, construir i prendre possessió de camins, ciutats, monastirs i camps. És a dir, el taulé es forma a base de peces que encaixen les unes amb les altres. Això fa que a cada partida sigui nou i diferent. Es tracta, doncs, d'un joc d'estratègia molt àgil i ràpid ja que les partides del joc bàsic només duren uns 45 minuts. I dic del joc bàsic perquè el Carcassonne té vàries extensions que el compliquen i l'allarguen. Així, les partides que fem ara duren unes 2 hores i mitja més o menys. Però són xules, xules.

Total, que m'he passat les vacances de Nadal jugant-hi amb el Mico i una altra parella d'amics que viuen al costat de casa... El dia 27, el 28, el 29 a la nit, l'1 i el 2... Un dia acabàvem a les 4 de la matinada!!!! Estem enganxadíssims i per quedar ens enviem missatges del pal "ens inviteu a un cafè?....", "creieu que a les 18.30h estareu massa ressacosos per....", etc. Tots tenim el joc bàsic però ells tenen la primera i segona extensions i nosaltres la tercera.... complementarietat total, vamos!

La foto que he adjuntat és un muntatge a partir d'una de les peces que s'utilitzen per jugar. Ahir, buscant informació del Carcassonne per internet vaig trobar que hi ha gent més penjada i freaky que nosaltres... Hi ha tota una pàgina dedicada al joc que, fins i tot, surt a la Wikipedia... I hi havia fotos dels ninotets fent coses com, per exemple, Tornant a casa:



03 de gener 2007

01 de gener 2007

FELIÇ ANY NOU

2007

Feliç any nou!!!!!!!!!!!!!! Propòsits? No gaires.... A veure si faig un pensament amb la feina (o no...), a veure si m'aprimo una mica que tota la família m'ha dit que estic més "pleneta", a veure si m'apunto a alguna activitat extraescolar que estigui bé, a veure si la Saigon para de marrameujar sense sentit, a veure si el mioma no creix i no em complica la vida, a veure si fem algun viatge xulo xulo l'estiu que bé, a veure si... I coses que vull que passin? Doncs que els avis aguantin, sobretot. Àpala... a lo que me echen!